Encara no han arribat les vacances d’agost, però l’estiu ja ens ha donat mostres furioses de la nova era. El canvi climàtic ja no és una hipòtesi: ja és aquí. Calors de rècord, amb la normalització durant llargs dies de juny dels 40 graus. Focs descontrolats que els tècnics han descrit com de “sisena generació” perquè, al factor climàtic, s’hi suma la urbanització difusa i l’abandonament del territori. Són focs en què la tragèdia de la mort humana es normalitza. El pirocúmul de 14.000 metres d’alçada que va elevar-se sobre la comarca de la Segarra és alhora la metàfora i l’exemple més representatiu del nou estadi climàtic que ens assetja. Dies després de les asfixiants calorades i dels focs descontrolats, ha arribat la dana, un fenomen que, si bé formava part de les característiques del clima ibèric, s’està repetint amb insòlita freqüència. Aigua sobtada i estrepitosa, destrucció arbitrària: carrers inundats, un hospital inservible, dos desapareguts.
Semblaria que els partits polítics haurien de destinar totes les energies a proposar plans i a afavorir solucions a aquest problema que ja tenim al damunt. Però els partits no tenen temps per aquestes coses: s’estan barallant com hienes al Congrés. Han de dedicar enormes energies al que consideren la seva tasta primordial: que ragi sang de les històries tèrboles del sogre difunt del president o, al contrari, que es pugui obtenir un bon raig de sang compensatori amb les misèries del traficant de drogues que fa 30 anava un dia amb barca amb el cap de l’oposició.
Que no s’oblidi: la hipertensió política és sempre el pròleg de la resposta autoritària
Com que els plans que exigeix el canvi climàtic ultrapassen de molt les possibilitats d’un govern, sembla clar que caldria fer un gran pacte per al clima. És enorme l’energia política que es necessita per impulsar un pla climàtic. Cal un consens tècnic, la participació de comunitats, diputacions, empresaris, sindicats, organitzacions civils. Però, com que és tan complicat, val més no fer-hi res. Val més deixar que els alcaldes se’n surtin com puguin i si, com ha passat a Vilafranca dels Penedès, la destrossa és inefable, lamentar-ho molt i posar cares de circumspecció. Una altra cosa que s’acostuma a fer és esperar que els governs facin una bona patinada, com va ser el cas de Mazón a València. D’aquesta manera els opositors poden tornar-se literalment hienes i cruspir-se les despulles del rival.
No és pas el clima l’única amenaça. Els joves, per exemple, tenen dos grans motius malestar: l’habitatge i la mitjana dels sous del treball, que és inferior a la mitjana de les jubilacions. Ni que fos per evitar que els joves acabin, com ja indiquen les enquestes, en mans dels partits antisistema com Vox o Aliança, els partidaris del sistema democràtic vigent haurien de dedicar grans energies a impulsar un gran pacte d’estat sobre habitatge.
També el pacte intergeneracional és imprescindible per evitar una guerra d’edats que ja treu el cap en la reclamació, en entorns voxistes, de la reducció de les pensions. Són aquesta mena de conflictes els que els antisistema de la dreta populista busquen. Guerres civils interiors: sigui per edat, sigui per qüestions territorials com el finançament (que ja acaba de començar, abanderada per Ayuso), sigui per diversitat d’orígens (l’assenyalament dels immigrants com a receptors d’ajudes, com a causant de la desaparició de la llengua pròpia o com a gran reemplaçament). A les tradicionals divisions territorials i de classe, se n’hi van afegint moltes altres amb un tremend potencial polaritzador. Que no s’oblidi: la hipertensió política és sempre el pròleg de la resposta autoritària.
Lee tambiénL’altra història d’‘El meu avi’
Més enllà de la repugnància que produeix ara el debat polític a Espanya: atacs nauseabunds a la persona, descarnada lluita pel poder, indiferència davant dels problemes col·lectius, cinisme, grolleria, guerracivilisme, més enllà de tot això, hi ha l’agonia del sistema. Els Trump broten només en terrenys molt caòtics. Com aquella dona que pretenia que el rei Salomó partís pel mig una criatura abans de perdre-la, els partits polítics prefereixen deixar morir el sistema abans de renunciar a monopolitzar-ne el poder.
La batalla d’aquests dies sembla l’atac mediàtic, judicial i polític d’un sector per escombrar l’altre. És molt més que això: és el sistema democràtic que s’està suïcidant.