La història no es repeteix ni s’esborra
La història està sepultada sota frondosos boscos de til·lers, roures i acàcies. El paisatge de les planícies del Marne és silenciós i pertorbador. Fa poc més d’un segle que van sonar els canons d’agost i va començar la Gran Guerra (1914-1918), la primera que va enfrontar els pobles perquè van ser els pobles els que van lluitar i van morir sense saber per què a les trinxeres del continent.
La visita als escenaris de la batalla de Verdun i al vagó de l’armistici als boscos de Compiègne es produeix enmig d’un silenci respectuós que fins i tot els escolars guarden amb solemnitat. Hi ha encara 800 hectàrees cobertes de boscos intransitables per la quantitat d’explosius sense detonar, cascos de soldats alemanys o francesos, ossos amagats i obusos enfonsats a la terra i ara coberts d’arbres frondosos.
El president Emmanuel Macron i la cancellera Angela Merkel a la rèplica del vagó en el 2018, en el centenari de l'armistici
Desgraciada terra plana de la vella regió de la Picardia i de la gran obertura que s’obre des d’ Alemanya per penetrar cap a Bèlgica i poder entrar a París pel nord. La geografia guia els exèrcits.
L’espurna de Sarajevo el juny del 1914 va encendre el cor d’Europa, va fer caure quatre imperis, va delmar una generació de joves que majoritàriament van anar a la guerra amb entusiasme per defensar la seva pàtria. Transitar per les trinxeres, els forts, les pedreres i els llocs de patiment de tants centenars de milers de soldats produeix esgarrifança. Els museus de Compiègne i de Verdun reprodueixen amb força neutralitat el que va ser aquella primera gran tragèdia del segle passat.
La batalla de Verdun va durar 300 dies i va consumir seixanta milions d’obusos. Va ser en aquestes terres on els alemanys van utilitzar els gasos lacrimògens que més tard serien l’arma de destrucció més mortífera utilitzada també pels soldats francesos i britànics. No hi havia premsa sobre el terreny i la informació era subministrada pels estats majors. La propaganda era l’arma més poderosa.
Verdun i el vagó de Compiègne, dues mostres d’autodestrucció i de reconciliació europees
El jove Gaziel parla en les seves cròniques a La Vanguardia de la sinistralitat mortífera en els camps de batalla. El general Foch, nascut a Tarba i de parla occitana, va ser l’heroi més destacat, juntament amb els generals Joffre i Pétain. El capità Charles de Gaulle va ser ferit a Verdun. L’estàtua de Foch continua aixecada al mateix pedestal que es va col·locar el 1922. Ni tan sols Hitler no es va atrevir a destruir-la quan va passar per aquí i es va emportar el vagó de Compiègne a Berlín, en un gest de revenja per la humiliació de França a Alemanya al tractat de Versalles firmat el 1919.
La gegantina ossera de Douaumont conté les restes de més de 130.000 soldats francesos i alemanys els cossos dels quals no van poder ser identificats. Un gran cementiri amb milers de creus perfectament alineades, amb noms i cognoms de francesos caiguts, envolten la tenebrosa ossera de víctimes anònimes.
Va ser el començament d’un segle de grans progressos materials, però també d’odis fabricats pels que manaven políticament i militarment a Berlín i París. George Steiner recorda al llibre La idea d’Europa que entre l’agost del 1914 i el maig del 1945, des del cercle polar Àrtic fins a Sicília, des de Lisboa fins al Volga, uns cent milions d’homes, dones i nens van morir a causa de la guerra, la fam, la deportació i les matances ètniques com l’Holocaust armeni del 1915 o el dels jueus per part de Hitler.
La pau entre França i Alemanya és la millor garantia d’estabilitat a Europa i al món. És memorable la imatge de François Mitterrand i Helmut Kohl donant-se la mà al cementiri de Douaumont el 1984, a Verdun, assenyalant l’amistat entre els dos pobles i, alhora, recordant amb amargor les lliçons apreses d’un passat horrible. Des que De Gaulle i Adenauer van firmar el tractat de l’Elisi el 1963, tots els mandataris de França i Alemanya s’han reunit regularment cada any.
És força compartida la idea que la Gran Guerra va ser una crisi moral de civilització que encara perdura quan es pensa que la força és l’únic instrument per garantir la pau. Mitterrand ho va dir en el Parlament Europeu: “Si no superem la nostra història, s’imposarà la guerra; el nacionalisme és la guerra. No només és el passat sinó que pot ser el nostre futur”. La història no es repeteix, però tampoc no s’esborra. Les guerres a trossos actuals, a Europa i a Orient, són un mal presagi per a la pau al món, on es parla més de rearme que de desarme.