Semblava impossible tornar al clima asfixiant de la dècada passada, quan el PP encadenava un escàndol de corrupció rere l’altre, amb el PSOE i l’antiga CiU com a secundaris. Malgrat que el govern de Mariano Rajoy no va reconèixer mai els fets ni va demanar disculpes pels seus abusos de poder, va aprovar una rastellera de 70 mesures anticorrupció el 2014. Es van regular de manera més estricta les donacions als partits, es va endurir el procediment de contractació pública, es va millorar la transparència sobre el patrimoni dels càrrecs públics, es van ampliar els terminis per a la prescripció dels delictes, etcètera, etcètera. Per bones que fossin aquestes mesures, no van prevenir ni l’operació Catalunya, ni la corrupció de l’aleshores ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro.
Tampoc no van servir per impedir que, ja en època de Pedro Sánchez, el secretari d’organització del PSOE i ministre de Transports, José Luis Ábalos, muntés un sistema de comissions a l’obra pública (així mateix hi ha serioses sospites que qui el va substituir en el càrrec orgànic al partit, Santos Cerdán, també estava ficat a la trama).
Onze anys després de les mesures aprovades pel govern de Rajoy, l’escàndol de la corrupció torna a ser actiu. I el Govern de Sánchez ha presentat un pla de mesures anticorrupció no gaire diferent del que va aprovar el PP al seu dia. El pla socialista inclou una Agència Independent d’ Integritat Pública, nous mecanismes d’auditoria, l’aplicació de la IA per detectar casos nous, la regulació dels lobbies, el reforçament de la figura del denunciant, una nova regulació del finançament dels partits..., no continuo per no avorrir-vos. Igual que el 2014, es tracta d’una llista que queda bé sobre el paper i permet cobrir l’expedient, però que, em temo, resoldrà més aviat poc.
Tant el PP com el PSOE erren el tret. El seu enfocament legalista del problema de la corrupció ha fracassat no només a Espanya, sinó també a molts altres països on s’ha aplicat. Consisteix a seguir una recepta de sentit comú: per posar fi a la corrupció cal endurir les penes, augmentar la transparència del sistema, aprovar una regulació més estricta dels procediments administratius i crear mecanismes de control.
Si els polítics i els funcionaris que estan pensant en mecanismes per enriquir-se il·lícitament entenen que tant la probabilitat de ser descobert com el càstig associat a la corrupció augmenten molt, renunciaran als seus plans fraudulents i es convertiran en probes complidors de la llei. Per dir-ho breument, aquest enfocament parteix del supòsit, molt habitual en les anàlisis econòmiques de la qüestió, que canviant el sistema d’incentius, canviarà la conducta de polítics i funcionaris.
Per què falla una teoria tan senzilla com aquesta en els estudis comparats de la corrupció? Fonamentalment, perquè no té en compte les arrels socials i culturals del fenomen. Aquestes arrels venen de lluny i són resistents al canvi, almenys a curt termini. D’aquí les fortes inèrcies que s’observen en les trajectòries històriques dels països. Algunes investigacions han mostrat que es pot predir el nivell actual de corrupció d’un país sabent quin era el seu nivell educatiu mitjà fa 150 anys.
Si es confia més en els coneguts que en les institucions, el sistema és corroït per la corrupció
Simplificant molt, es podria dir que, en última instància, la corrupció passa perquè les lleialtats personals són més poderoses que les lleialtats institucionals. Si no es confia en les institucions de l’ Estat, les persones amb accés als recursos no tindran respecte per les regles. Quan el compromís d’un polític amb el seu partit, o amb una facció d’aquest, o amb els seus amics i familiars, és més gran que amb l’ Estat, les bases per a la corrupció estan servides. Per molta regulació que hi hagi, els polítics trobaran maneres d’eludir els procediments, establint pràctiques informals d’actuació que permeten l’abús de poder.
Els països amb nivells de corrupció més baixos són aquells que compten amb un Estat relativament eficient i imparcial en l’administració dels recursos públics. Sol succeir que aquests països tenen així mateix societats amb valors més individualistes. En societats més col·lectivistes i familiars, l’Estat tendeix a funcionar pitjor i és pastura dels interessos personals i corporatius. Si es confia més en els coneguts que en les institucions per aconseguir les finalitats que cadascú persegueix, el sistema acaba corroït per la corrupció.
Lee tambiénHi haurà trumpisme a Espanya?
No vull suggerir amb això que hi hagi una espècie de fatalisme o determinisme cultural. Més aviat, les persones actuen en funció dels contextos culturals i històrics en què es troben. Valgui un exemple una mica trivial: un estudiant en un examen optarà per copiar en un país matusser perquè sap que els altres copien habitualment, però no s’atrevirà a fer-ho en un país seriós si sap que allà no copia ningú. El fet que actuï de manera diferent en cada situació mostra que la influència de la cultura és local.
El desafiament rau a trencar l’equilibri social en què es dona la corrupció perquè hi ha una expectativa que els altres actuaran corruptament quan tinguin una oportunitat d’enriquiment. Això no és fàcil i probablement no es pot fer de la nit al dia. Es requereix algun tipus de xoc institucional i cultural que modifiqui les expectatives de la gent sobre el funcionament del sistema.
No hi ha una recepta universal per aconseguir-ho. Cada país ha de trobar la seva via. A Espanya, sembla que ens encaminem cap a una crisi d’ embafament amb els partits tradicionals. Potser d’aquí en pot sortir alguna cosa.