Els engalipadors
Aquesta sensació de teatret, que no hi ha res que vagi de debò, o, més ben dit, que la impostura continua governant el món, produeix un déjà-vu carregós. Potser per allò de la pretesa superioritat moral de l’esquerra, a alguns els ha sorprès que un ministre socialista escripturés el sexe de pagament, com si la ideologia blindés la integritat dels que esgrimeixen un discurs igualitari i, en canvi, actuen amb mentalitat de propietaris. Compren dones, favors o valors; tant és: cossos, influència i lleis. Alguns, com Ábalos, porten inscrit corruptes al front, en canvi d’altres, com Montoro, van aconseguir colar un relat dickensià que justificava el seu ullal retorçat, el nen pobre de Jaén que va treballar de grum i durant anys va perseguir l’IRPF de tants famosos hedonistes.
La bretxa entre la persona (privada) i el personatge (públic) fa miques la política dels ideals. El problema sol ser gairebé sempre el mateix: l’instint no té els mateixos gustos que l’esperit. L’escriptora Dubravka Ugrešić assegura que a la gent li agraden els entabanadors professionals que han fet fàcil el que és difícil: “Donald Trump és l’exemple modern perfecte”. I és que la falta de coherència entre principis i accions no sol afectar gaire la reputació. Tot es pot provar de justificar, tot s’oblida, només importa el perfum de l’èxit.
La falta de coherència entre principis i accions no sol afectar gaire la reputació
Feijóo mana rentar els plats fora de la seva bombolla –malgrat el currículum fals de Noelia Núñez tan disposada a desmentir el tòpic de la rossa beneita–. I Sánchez ha anunciat en contraprogramació un control intern al partit per caçar puters i mafiosos. Un monitoratge dels seus membres, sobretot dels més erectes, la dubtosa integritat dels quals no va impedir que formessin part del rovell de l’ou del poder. És veritat que els polítics no són una excepció: els entabanadors professionals estenen el seu atractiu des de Costa Polvoranca fins als restaurants de cinc forquilles.
La majoria dels mandataris semblen viure avui fora de la realitat, enredats en un bucle d’autoengany, petulants i narcisos. “Mireu-vos des de dalt”, recomanaven els estoics a fi de comprendre la nostra insignificança planetària. No hi ha cap altre camí, per dissuadir els entabanadors professionals, que tornar a fer difícil el que és difícil.