Goethe és a Roma. Hi passa tot l’estiu, ja que el seu viatge per Itàlia durarà dos anys. Des de petit ha desitjat visitar “el país on floreix el llimoner”, però fins ben avançada la trentena no travessa els Alps. Viatja a poc a poc, fa llargues estades a les ciutats principals. Amb pausats carruatges, voreja llacs, travessa boscos, aiguamolls i planúries. S’hostatja en modestos hostals o en palaus sumptuosos, convidat per nobles o ambaixadors. Frueix de tot: del menjar, de l’art i dels paisatges, de ruïnes, temples i palaus.
Observa la vida pintoresca, reflexiona sobre els costums, estudia art als museus. Pren anotacions botàniques. Llegeix molt, practica el dibuix. Quan observa un paisatge, s’imagina el quadre que se’n podria pintar. Admira les dones, es deixa interrogar per les restes històriques, procura entendre l’humor local.
Estic tan lluny del món que llegir les notícies em fa un efecte estranyíssim
Conversa amb experts en art i amb aristòcrates anglesos o germànics residents a Itàlia, com Angelica Kauffmann, ara reivindicada com un gran nom de la història de l’art (qui confessarà a Goethe que el seu marit, vell i avar, l’obliga a pintar per encàrrec, en detriment del seu art genuí). També parla amb cuineres, pagesos o palafreners. Per aprendre a dibuixar, estudia anatomia, no desdenya cap matèria d’estudi. Cada vespre anota les seves impressions en un dietari que, molts anys més tard, reescriurà al llibre Viatge a Itàlia, que jo repasso cada estiu.
M’agradaria viatjar així i no pas a la manera que ens toca avui als turistes, obligats a massificar-nos i a apressar-nos. Viatjar sense presses. Viatjar i cultivar-se alhora: llegint, observant, conversant, menjant. Viatjar i civilitzar-se. Com que no podré viatjar mai així, més m’estimo fer-ho a través de grans llibres com aquest.
Lee también‘Pretty little baby’
Un dia d’agost, Goethe visita la Capella Sixtina: qui no l’ha vista
–escriu– no es pot fer càrrec del que és capaç de fer un sol home. I després de reflexionar sobre aspectes artístics, confessa un sentiment que jo també sento ara, escrivint la meva primera columna estival. “Estic tan lluny del món i de les coses que passen, que llegir les notícies em fa un efecte estranyíssim”. És el problema de viure cap endins: que quan projectes els ulls a fora no entens res.