Si podeu descansar unes quantes setmanes, us felicito. I els que no puguin descansar, que sàpiguen que les vacances estan sobrevalorades”. Això no és una frase d’un monòleg còmic, sinó el colofó del balanç polític de Núñez Feijóo abans d’anar-se’n –sí, anar-se’n– de vacances, immers en aquell to d’austeritat tan del gust de cert sector de la dreta nacional. Podria semblar una graponeria, o una picada d’ullet al votant hiperproductiu (“estakhanovista” sonaria molt roig), però resumeix amb precisió quirúrgica una moral molt assentada: si no pots descansar, adapta-t’hi. Fes del menyspreu una virtut: assegura’t de repudiar allò que no pots tenir.
En lloc de reivindicar el dret a aturar-se, s’imposa l’elogi neoliberal del “no-em-dona-la-vida”: l’ociositat és pecaminosa i la festa, símptoma d’escassa ambició. S’estén així la vacancionitis: una aversió creixent a fer vacances, i això, paradoxalment, en un país orientat al turisme. Les vacances no sempre han estat un dret. Ni tan sols un desig: hi va haver un temps en què el descans generava desconfiança.
S’imposa l’elogi neoliberal del “no-em-dona-la-vida”: l’ociositat és pecaminosa
Va caldre una revolució cultural, explica Alain Corbin a El territorio del vacío, per deixar de veure el repòs com a decadència i sí com a afirmació del cos, del temps propi, del dret a prendre’s un respir. Dir avui que les vacances estan sobrevalorades és una frivolitat elitista que minimitza aquella conquesta. És insinuar, sense acabar de dir-ho, que en el fons no fan falta. Que si arribes exhaust a l’agost, serà per la teva mala gestió personal. I per al líder de l’oposició plou sobre mullat: també estan sobrevalorats el salari mínim, la renda bàsica i la dimissió per negligència davant una catàstrofe. Potser el que va voler dir és que, tal com estan les coses, molta gent no pot descansar. Però ho va dir al revés.
Lee tambiénExcuses juràssiques
I la veritat és que un de cada tres espanyols de més de 16 anys no es pot permetre una setmana de vacances a l’any. No és per elecció, sinó per falta de recursos en el que probablement sigui l’estiu més car (i calorós) que es recorda. A ells no se’ls felicita: se’ls recomana que relativitzin la fatiga, que aprenguin a viure sense aire. Que no molestin els que sí que estiuegen. Que no espatllin la postal.