Dits de foc
Recordo que, quan era nen, la calor s’assumia amb resignació. Potser servia als grans per conversar amb els veïns, després de sopar, asseguts al carrer. “Quina calda, eh?”. “No sé qui dormirà, aquesta nit!”. “Sort que estem de vacances!”, deien els que en feien (nota: no tothom; el meu pare no en va fer mai, de vacances). Això era abans. Fatalisme i abdicació. Tothom donava per fet que les coses són com son. Era així el realisme submís de la generació dels que van viure la guerra o la postguerra. Acostumats a l’infortuni, no qüestionaven res: coneixien el preu insuportable de la rebel·lió. Molts d’ells van passar gana. Van veure morir veïns o parents per qualsevol fotesa ideològica. Rarament es queixaven. Coneixien el valor del silenci: per anar per la vida, calia aquest passaport. Prohibien la llengua, censuraven les pel·lícules, els escridassaven a qualsevol finestreta pública? Acotaven el cap. Feia calor? La suportaven. Sense haver llegit Epictet o Marc Aureli, eren estoics.
La calor actual suscita tres variants del malestar. D’una banda, hi ha la calda pròpiament dita. Arribem sovint als 40 graus. Travessar els carrers urbans és una proesa. “El sol és un martell als carrers buits”, escrivia Pere Gimferrer en una secció del llibre L’espai desert. Una metàfora precisa.
La calor actual suscita tres variants del malestar: temperatura, missatge i lament
El segon malestar de la calor és el missatge que porta incorporat: el canvi climàtic. Un dolor imprecís, de base científica però de vivència ideològica plural, ja que una part de la societat no s’ho vol creure. En la percepció de la migranya del canvi climàtic s’hi barregen el sentiment de culpa i l’horror anticipat: “Quin món hem deixat als nostres nets?”. Mal de cap martellejant; migranya històrica.
Les calorades també han descordat el lament: aquest és el tercer malestar. La resignació no està de moda, com no ho està el sofriment o la contenció. Crescuda entre coixins, la gent d’ara creu que ho ha de tenir tot pagat. Tot resolt. Qualsevol impediment ens indigna. Qualsevol dificultat ens enerva. Qualsevol neguit ens desborda. Quan fa calor ens regirem, ofesos o irritats, i llancem improperis al sol, el qual, des del cel estant, ens mira, indiferent, i ens esclafa amb els seus dits de foc.