Els humans sempre hem volgut traspassar els límits. Des que els nostres ancestres van dominar la foscor amb el foc fins a la medicina actual, que està domesticant els càncers més rabiosos; des de la caça amb arc fins a la cuina creativa que ara està de moda; des de la primera escriptura sobre pedra o papir fins als satèl·lits que permeten la telefonia mòbil, des que som humans no hem fet altra cosa que anar guanyant espai als límits.
El viatge és una de les manifestacions més clares de l’afany d’anar sempre més enllà. Explorar selves i rius ignots, travessar oceans, descobrir illes remotes, mesurar espais submarins i serralades, colonitzar deserts i terres glaçades, posar els peus a la lluna. Odisseu (Ulisses) és el personatge literari que encarna aquest delit d’anar sempre més enllà. Acabada la guerra de Troia, fa un llarg i arriscadíssim viatge. Ho prova tot. La droga amb els lotòfags i el sexe amb Calipso i Circe. Baixa a l’hades i parla amb els morts. Desafia els monstres Escil·la i Caribdis i es burla, astut, del gegant ciclop. Coneix tota mena de llocs, cap perill no l’acovardeix, no l’atura ni la pena pels companys que hi deixen la pell (de fet, moren tots). Al final del viatge, el tempta la possibilitat de refer la vida amb la jove Nausicaa.
Aspirem a anar més enllà dels límits, però necessitem un territori familiar
Tanmateix, després de tantes aventures i experiències, Odisseu sent la crida de la terra natal. S’enyora. Torna finalment a casa. Retroba el vell criat Eumeu, abraça el fill Telèmac, i Argos, el vell gos abandonat, remena la cua, vint anys després, quan reconeix el seu amo. Odisseu lluita per defensar l’assetjada esposa Penèlope. Ha sentit la crida de la llar perduda, que és una altra de les constants de la condició humana.
Lee tambiénLlocs perduts (incendiats)
Aspirem a anar més enllà dels límits, però necessitem un territori familiar, el paisatge ancestral, el lloc on sentir-nos “a casa”. Les abstraccions ideològiques, que resumim amb els mots nacionalisme i cosmopolitisme plantegen un dilema fals: no és incompatible ser universalista amb el sentiment de pertànyer. El món sencer és la pàtria dels humans, sí, però tots els humans sabem d’un lloc que és “casa nostra”.
Haver trencat l’equilibri entre aquests dos pols és el que explica el neguit del món actual.