Honoris causa perduda
De vegades es menteix per ambició; d’altres, per inseguretat. Alguns diputats, regidors i altres càrrecs públics van pecar d’una barreja de totes dues redactant els currículums, uns fulls de vida més pròxims a la ciència-ficció que a la biografia. Hi abunda la picaresca autòctona: formació mutant, títols que se sostenen amb una matrícula (no per haver clavat els colzes, sinó per haver abonat l’import), màsters que en les dates indicades no existien, universitats que no es van trepitjar mai, estudis tan a distància que no s’ albiren ni amb telescopi.
Abans, els títols es penjaven emmarcats a la paret del despatx. Avui es resumeixen en una línia breu d’un web institucional: un perfil públic a mida on l’embolcall importa més que la substància. Tan fàcil com resulta teclejar el nom d’una carrera i admirar que bé que queda al costat del propi. Tanmateix, el problema no és no haver passat per la universitat –hi ha trajectòries laborals valuoses i oficis que ensenyen més que màsters–, sinó que sota la disfressa d’una llicenciatura fantasma s’endevina absència de món: ni formació ni experiència. I com va advertir Baltasar Gracián, poques coses desacrediten tant com semblar-sense-ser, i poques eleven més que ser-sense-semblar.
Sota la disfressa d’una llicenciatura fantasma s’endevina absència de món
Una titulació –i una mica de vida professional– no garanteix res, però amb sort evita que el posseïdor es converteixi en ostatge de l’escó o del partit, perquè qui només ha viscut dins de l’aparell polític només sap obeir dins d’ell. De fet, aquest episodi subratlla el paper central de l’educació pública en democràcia, gràcies a la qual és possible un Parlament plural. Però també revela que, mentre encapçalem les xifres de sobrequalificació a la UE, en càrrecs de responsabilitat s’hi arrepapen impostors de l’allà-on-vaig dir-llicenciat-dic-curset. No és només una trampa individual, sinó una lògica d’ascens on l’aparença importa més que la preparació. Fingir saber de vegades és la coartada del que no va veure cap altra via. I quan la bastida s’ enfonsa, el que queda al descobert és la fragilitat, no només el frau.
Com que l’agost convida a la lectura pausada, recuperem Art de prudència de Gracián. Un tractat lúcid i vigent que no promet miracles, però sí una cosa encara més escassa: criteri.