Joan Salvat-Papasseit, jove autodidacte, d'origen humil, fràgil però vitalista, explica en un cèlebre poema, escrit a començaments del segle XX, el que farà quan pugui aixecar-se del llit en el qual jeu malalt de tuberculosi. Veurà les places assolellades de la ciutat i els reixats amb flors. Veurà una noia de somriure clar. Veurà el xaval que ven diaris pujant i baixant del tramvia. Veurà les dones que van al mercat i tornen amb borses plenes dels vius colors de la col i les cireres; veurà el botiguer que fa riure les noies mentre mol cafè i un aeroplà que el farà alçar la vista al cel... Des del seu llit de tuberculós, tot això li sembla una delicia.
També el vi és deliciós: si s'aixeca, podrà provar-ho. No somia amb un banquet de tres estrelles, sinó amb un guisat casolà a la taula. El poeta malalt convida els seus amics a compartir el vi i les mirades. Però, sobretot, els convida (ens convida, en realitat) a mirar els carrers que ell no pot veure, ja que els seus ulls estan forçosament girats cap a la paret de l'habitació, que imaginem fosca i mal ventilada.
Més encara: malgrat que el poema és esperançat, també és lúcid. El poeta no ignora que la malaltia pot derrotar-lo. Potser –ve a dir– ja no podrà veure la bullícia del carrer ni la bellesa de les places, però els lectors sí que podran fer-ho.
És l'incendi, i no la pluja, el que ens parla de la bellesa dels boscos
No és del tot cert. La majoria dels qui, gràcies al seu acceptable estat de salut, podrien veure, passejant, allò que el jove tuberculós anhela tornar a mirar, passen indiferents per carrers i places. Això no ho diu el poema: és un lloc comú. Només apreciem la realitat quan la perdem. Només volem contemplar els carrers de sempre quan no tenim forces per sortir de casa. El malalt, l'ancià o el presoner enyoren el que el jove, el vigorós i el lliure menyspreen.
Lee tambiénTolstoi per al porter i Laporta
Salvat-Papasseit posa el dit en una nafra humana, molt humana. Només percebem la bellesa que ens envolta quan estem en perill. És l'incendi, i no la pluja, la qual cosa ens parla de la bellesa del bosc. Són les ruïnes de la guerra les que ens fan valorar la pau. La bellesa és sempre una promesa; per això ens truca, sobretot, quan ja és tard.