L’altre dia vaig anar a caminar amb el meu net Lluc. Vam sortir a mitja tarda. El sol furiós d’aquests dies picava encara de valent. El camí comença amb una enganyosa baixada i passa pel costat del cementiri de Molló (hi vam entrar per parlar de la mort, em va agradar que mirés els nínxols buits sense por). Després d’una pujada llarga, però suau vam arribar a un bosc de ribera, ple de verns, freixes i bedolls, que es fica al flanc de la muntanya tot resseguint l’angosta baixada d’un rierol d’aigua clara. A mesura que, protegits del sol pels arbres, ens acostàvem a l’aigua, el rierol es convertia en “una fàbrica d’aire fresc”.
Havíem de seguir muntanya amunt fins a una font. Vam abandonar el camí GR per seguir uns corriols de vaca, que fan estranyes giragonses i sovint no porten enlloc. Si ens perdíem, tornàvem al rierol. Tot i la pujada, en Lluc corria amb els peus alats. Em deixava enrere per tornar de seguida portant al puny un saltamartí o per convidar-me a caçar capgrossos en un gorg del rierol. Corria més que els poltres que vam veure pasturar, vagarosos, en uns prats enllà del bosc, atuïts per la calor. Esbufegava per seguir-lo. “Que et canses, avi?”.
Aquell moment en què la llum diürna dimiteix, però la nit encara no arriba
Vam abandonar el bosc per costejar uns prats. El sol ja declinava. Mentre berenàvem, vaig veure el que em va semblar un trencalòs. “És una àliga”, va dir en Lluc, i vaig pensar: tu li expliques coses de la mort mentre ell afirma la força de la vida. Es veien de lluny les grans muntanyes. Costabona, Rojà, Canigó. “A l’hivern –vaig comentar– veiem des de Girona el Canigó nevat i sempre penso que el poeta Verdaguer tenia raó quan va escriure que sembla una magnòlia. Però, des d’aquí dalt i tan gris, en què et fa pensar el Canigó?”. “Sembla un elefant estirat, no li veus la trompa?”. Reia. Jo també vaig riure i, nen com ell, vaig assenyalar la closca de l’elefant per reforçar la fantasia del Canigó com un colós caigut. En Lluc va posar-me el braç a l’espatlla. “Encara estàs cansat?”.
Lee también‘Lasciate ogne speranza’
Uns núvols rosa van pintar al blau destenyit del cel una dolçor innecessària. Abans de baixar, vam estar una estona tots dos sense dir res. Assaboríem en silenci aquell moment en què la llum diürna dimiteix, però la nit encara no arriba.