L’escenari que es dibuixa a mitjà termini per a Europa després del frenesí diplomàtic d’ahir a Washington podria consistir, sent optimistes, en una futura pau armada, un conflicte congelat i amb unes certes semblances amb el que s’ha viscut entre les dues Corees des del 1953 o a l’illa mediterrània de Xipre des del 1974.
Si durant la vella guerra freda el punt màxim de fricció se situava a Alemanya, sobretot a la fracturada ciutat de Berlín i al riu Elba, amb centenars de milers de soldats dels Estats Units i soviètics aquarterats banda i banda, la frontera de xoc serà a partir d’ara el Dniéper, la regió del Donbass i el nord del mar Negre.
La força militar d’estabilització, amb el nucli dur francèsi britànic, se situaria a la rereguarda ucraïnesa
El pla de la Coalició de Voluntaris preveu el desplegament d’un nombre encara indeterminat de soldats, amb un nucli dur de francesos i britànics, a la rereguarda ucraïnesa. Aquella força d’estabilització, que se situaria a Kíiv, Odessa i altres ciutats molt poblades, tindria per objectiu dissuadir Rússia de violar l’armistici i tornar a atacar el seu veí. La clau d’aquesta iniciativa perquè sigui creïble i eficaç serà la implicació dels Estats Units, ja que comportarà una logística –satèl·lits, potencial aeri i altres recursos– que no és reemplaçable pels europeus.
És inimaginable que els líders europeus beneeixin la cessió definitiva de territoris. La història pesa massa. Seria repetir l’error de la conferència de Múnic del 1938, quan es va intentar apaivagar Hitler lliurant-li la regió txeca dels Sudets, i després els nazis van envair tot Txecoslovàquia, preludi de la seva conquesta de mig Europa. El reconeixement de facto de l’ocupació russa i la renúncia a prosseguir la guerra no significa en absolut admetre la sobirania russa sobre aquelles regions.
La nova pau armada planteja diferències significatives amb la que va imperar a Europa entre el 1945 i el 1989. A més de desplaçar-se la línia de xoc uns dos mil quilòmetres a l’est, el bloc occidental ha augmentat molt en mida gràcies a la incorporació a l’OTAN dels antics satèl·lits soviètics i de dos països, Suècia i Finlàndia, que van ser neutrals per pròpia voluntat o forçats pel Kremlin. No ha passat desapercebuda, per exemple, la presència a Washington del president finlandès, Alexander Stubb, al capdavant d’un país de poc pes demogràfic, però amb extensa frontera amb Rússia i una defensa molt sòlida i ben organitzada. La inclusió de Stubb en la delegació no és una anècdota que s’expliqui per la seva proximitat a Trump i el seu amor mutu pel golf. És un clar missatge a Putin que il·lustra el fracàs geopolític de la seva aventura ucraïnesa. En comptes de frenar l’ avanç de l’OTAN, l’ha impulsat.
A falta que es concreti la garantia de seguretat nord-americana reiterada ahir mateix per Trump, en directe, des del despatx oval, i si accepta aplicar per a Kíiv una protecció equivalent a la que garanteix l’ article 5 del tractat de l’OTAN, resulta evident a hores d’ara, després dels sobresalts experimentats des que va arribar a la Casa Blanca, que els europeus no se’n poden fiar del tot. Sens dubte necessitaran complementar la seva força militar d’estabilització a Ucraïna amb un altre component vital, la dissuasió nuclear pròpia, ja sigui explícita o implícita. La discussió sobre un paraigua nuclear europeu –basat en els arsenals britànic i francès– està en marxa des de fa temps i probablement s’intensificarà. Aquesta garantia nuclear es veurà acompanyada del rearmament convencional, un procés ja en curs, amb el perill d’una nova cursa armamentista molt difícil de pair socialment i políticament en països amb dificultats financeres.
Els potencials paral·lelismes amb la península coreana i Xipre són molt relatius. Entre les dues Corees, en efecte, no s’ha signat mai un tractat de pau després de la guerra, que va quedar congelada al llarg del paral·lel 38. Però la gran diferència és que els nord-americans van ser protagonistes directes de la guerra (36.000 morts i més de 100.000 ferits) i han mantingut fins avui una presència de tropes molt important per protegir Corea del Sud.
El cas de l’illa de Xipre, que té el terç nord ocupat per l’exèrcit turc des del 1974, té una dimensió geopolítica molt menys significativa, tot i que és un paradigma de conflicte congelat i irresolt, amb l’agreujant d’enfrontar Grècia i Turquia, dos aliats a l’OTAN.
La sensació a Londres, París i Berlín és que un conflicte congelat, una pau armada i dissuasiva, tot i que precària, pot ser el millor escenari realista en aquest moment, atesa la desconfiança que continuarà oferint Rússia mentre el règim de Putin es mantingui en el poder.
