Elogi de la migdiada
El meu pare, un home fet a ell mateix, que va treballar moltíssim i no va tenir mai vacances, feia, a l’estiu, després de dinar, migdiades apoteòsiques. No becaines com les que recomanen els metges d’uns vint minuts, sinó majestuoses migdiades de llit. Dues hores després, es rentava vigorosament la cara, tornava al despatx i s’hi estava fins a quarts de dues de la matinada. Gràcies a la migdiada, el meu pare trobava la manera de convertir el dia en una doble jornada laboral.
Aquest dolç repòs, tan d’estiu, a les primeres hores de la tarda, quan no es pot fer res més que descansar, rep a tot el món el nom de siesta , mot que encarna els valors associats a la dolça vida ibèrica. Aquest nom prové de l’hora sexta llatina, que coincidia amb el migdia, moment de fer un mos i deixar les activitats laborals per dedicar-se als afers personals, abans de tornar a reprendre el treball en les hores de tarda i vespre.
Ara bé, en altres llengües hi ha paraules no menys suggestives per anomenar la reparadora dormida de després de dinar. En català tenim migdiada, ja que talla el dia per la meitat, i becaina, comparació del dorment amb un ocell menjant amb el bec obert i balancejant-se.
Per què, si et desperten de cop, sents que t’han robat una fortuna?
També l’italià en té moltes. Sonnellino o son curtet; pennichella, que deriva del llatí pendiculare i que significa “inclinar-se”, i pisolino, que deriva de l’adjectiu pesolo, que vol dir “pendent”. El sentit d’aquests dos darrers està perfectament connectat amb el català becaina. Com que la pennichella i el pisolino no es fan al llit, sinó en una butaca o sofà, els que dormen asseguts tendeixen a balancejar-se i inclinen el cap ara a un costat, ara l’altre; fins i tot, pengen el cap sobre el dors, tal com faria un felicíssim moribund.
El problema de la migdiada és despertar-se i comprovar que els incendis, les guerres i el malestar del món encara són aquí, com el famós dinosaure de Monterroso. Per això, un dels poemes més transparent de l’autor que més a fons va estudiar els somnis, Jorge L. Borges, planteja aquesta pregunta: “Si el sueño fuera (como dicen) una / tregua, un puro reposo de la mente, / ¿por qué, si te despiertan bruscamente, / sientes que te han robado una fortuna?”.