Fer de guia de tres amics que visiten Barcelona en ple mes d’agost és una experiència interessant. Per sort, els visitants són prou independents per no exigir una atenció permanent, però sí uns mínims d’hospitalitat i d’afecte que, en el meu cas, són la torna de quan els vaig visitar al seu país. Fa uns dies que he comprat entrades per al Museu Picasso, que permet gaudir d’uns registres turístics complementaris: museu, Santa Maria del Mar, barris, comerços i això que abans anomenàvem “color local”.
Balanç: el museu els meravella, l’exposició que homenatja Claude Picasso els entusiasma, el carrer Montcada els enamora i la multitud els atabala (de propina, assistim a la tradicional estrebada de bossa i a la consegüent, infructuosa, persecució). Al migdia, però, un dels visitants pateix un baixó (no sé si de sucre, de tensió o totes dues coses). Solució: agafem un taxi i ens refugiem a l’apartament que han llogat, a tocar de la plaça Francesc Macià. El defallit no triga gaire a recuperar-se i s’entesta a dinar a la pizzeria que hi ha als baixos de l’edifici de l’apartament. Problema: no em veig amb cor de confessar-li que aquesta pizzeria figura a la llista negra de locals on havia jurat que no tornaria mai més. Em pregunto si aquesta mena de juraments prescriuen i si, en funció de les circumstàncies, em puc acollir a un indult provisional. El cas és que hi entrem.
Lee tambiénIntel·ligència a la carta
Menjador gairebé ple, bona atenció (en català) i cap mirada de fàstic per no haver reservat taula amb una dècada d’antelació. A la carta, una excèntrica “amanida soviètica”. Quan pregunto per les raons d’aquesta denominació d’origen
–els tentacles de l’imperi soviètic són inescrutables–, no m’ho saben dir. Intento recordar per què vaig jurar que no hi tornaria mai més, però, potser perquè va ser abans dels Jocs Olímpics, la memòria no respon. Dinem. Parlem. Riem. Fins i tot li demanem al cambrer que ens faci una foto. Amb la responsabilitat de representar dignament l’hospitalitat barcelonina, m’ofereixo a pagar el compte. Quan me’l porten, l’he de llegir dues vegades i aleshores recordo, com si fos ara, per què – Enjoy the city! – vaig jurar que no hi tornaria mai més.