Mentre els incendis forestals arrasen les nostres muntanyes i la memòria de la tràgica dana de València continua latent, un perillós relat es va instal·lant en la societat: la idea que l’ Estat de les autonomies és ineficaç per gestionar les grans crisis. Aquest pensament, alimentat per la falta de coordinació entre les administracions, la qüestionable actuació d’alguns líders autonòmics i la constant confrontació política, representa una amenaça existencial per al model territorial del nostre país i dona aire als apòstols de la recentralització dels serveis públics.
La història recent d’ Espanya està marcada per emergències que han posat a prova la nostra estructura de poder. Durant la pandèmia, la resposta va ser un clar exemple de descoordinació. Malgrat les convocatòries de c onferències de presidents, aquestes últimes no es van traduir en un sistema de governança unificat i operatiu. La crisi sanitària va posar de manifest que, malgrat tenir una estructura descentralitzada, no s’ha sabut recórrer als mecanismes de col·laboració que preveu la Constitució. Tampoc a la lleialtat, que sí que s’observa en sistemes federals com el d’ Alemanya, Bèlgica o els Estats Units.
Sense lleialtat entre les institucions, el sistema falla davant les emergències
El problema no és només la falta de col·laboració, sinó l’ esbronc partidista que l’acompanya. Des de les institucions, els líders polítics s’embranquen en acusacions creuades, fent servir cada emergència com una arma llancívola contra l’adversari. Les declaracions sobre qui té la culpa o qui no fa prou erosionen la confiança en les institucions i, en última instància, en el mateix sistema democràtic. En lloc d’oferir solucions conjuntes, es prioritza el rèdit electoral, fet que genera malestar ciutadà.
Aquesta situació crea una perillosa narrativa que exalta les forces armades com l’única solució fiable per a les grans catàstrofes. És un error. Si bé l’UME i els diferents cossos dels exèrcits són un pilar fonamental en la resposta, la seva funció principal és complementar i donar suport a la tasca de les administracions autonòmiques. L’UME no pot ni ha de ser la solució a la falta de planificació o a la incapacitat de coordinar-se dels governs autonòmics i d’aquests últims amb el Govern i viceversa.
La descentralització, ben gestionada, és una fortalesa que permet una resposta més pròxima i adaptada a les necessitats de cada territori. Tot i això, perquè el sistema funcioni és imprescindible que les comunitats planifiquin bé els recursos i que el Govern central hi treballi en conjunt de manera eficient, articulant les sinergies necessàries. Això implica la voluntat política de deixar de banda les diferències, tenir lleialtat i cooperar en benefici d’uns ciutadans indignats. El contrari és la ineficàcia i l’exposició de contínues incompetències que animen els que sense fer gairebé res esperen el descrèdit de l’ Estat autonòmic per imposar el seu propi model.
