Coral Bistuer burxa en el maltractament polític a l'esportista: “El meu premi per l'or de Barcelona 92” va ser de 25.000 pessetes”
Barcelona '92
La taekwondista, pionera a Espanya, és una de les integrants del grup 'Jubilació Justa' que reclamen cotitzar els anys en l'alt rendiment
Va estar nou mesos en el govern d'Ayuso a la Comunitat de Madrid: “No els importa el ciutadà, sol el seu obligo i continuar quatre anys més”
Coral Bistuer
Coral Bistuer (Madrid, 1964) va obrir la porta del taekwondo a Espanya. Una dona en un esport de força i destresa als anys 80. Va lluitar contra tot i contra tots. I, encara que fos un esport d'exhibició, va guanyar l'or en els Jocs de Barcelona del 1992. I va ser campiona mundial. I política amb Isabel Díaz Ayuso després a Madrid. Va durar nou mesos i va perdre nou quilos. Ara lluita perquè li cotitzin els anys en què va lliurar la seva vida a l'esport.
Vostè forma part del grup de whatsapp ‘Jubilació Justa’, on esportistes olímpics reclamen cotitzar els anys en què van estar en l'Alt Rendiment. Li suma alguna cosa d'aquells anys?
Zero. Vaig començar l'any 82 i en aquells temps tot això era impensable. Estava prohibit. Va ser el 1996 quan, més o menys, comença a sorgir un sentiment perquè els anys de dedicació s'haurien de compensar d'alguna manera. Hi va haver moviments anteriors que demanaven justícia en aquest terreny. Vam donar la nostra plenitud i ens van tornar un copet a l'esquena, un si t'he vist no recordo. Vaig ser dels 16 als 32 a l'equip nacional. Ara, Almudena Cid ha agafat el rave per les fulles i ens hem organitzat. Ens hem unit aquells pioners per sortir al rescat.
Se sent utilitzada?
Sempre he comparat l'esportista amb un kleenex. L'agafes preciós, el dobles, el maltractes, el taques, l'arrugues i quan ja està molt utilitzat i no et dona el que esperes, el tires. I ni mires on. Això va passar abans i succeeix ara, amb matisos, però no tinc la sensació que hagi canviat molt. Hi ha presidents que comencen a venir de l'esport, però mentre no traguem altres dinosaures acostumats a utilitzar l'esportista com un objecte d'un sol ús, això no canviarà. El que interessa és el resultat...
Vostè coneix bé aquell costat i no perquè hagi presidit una federació, sinó perquè va estar en política a la Comunitat de Madrid en el govern d'Isabel Díaz Ayuso. Per què va durar nou mesos?
No ho vaig passar bé. Diferents objectius, diferents idiomes. Quan algú no té el mateix focus que tu és difícil que vagis pel mateix camí. El meu està posat en l'esportista i el del polític al mateix melic, en mantenir-se quatre anys després.
Els nou mesos en el govern d'Ayuso
“El meu focus estava posat en l'esportista, però el del polític, al mateix melic”
Què va viure?
Li posaré un exemple que vaig viure quan vaig decidir renunciar. Em vaig reunir amb dues persones i els vaig dir que jo era aquí perquè als xavals no els falti tant com em va faltar a mi, però veient com van actuar ells entenc perquè em va faltar. Soc incòmoda. No vaig amb eufemismes ni punyetes. Tinc 60 anys, soc 8è Dan de taekwondo, campiona olímpica i “el cul molt pelat”, com deia el bo del senyor Luis Aragonés. Els posava un mirall davant d'ells, i no els agradava el que veien.
Et posaré un altre exemple. Vaig anar a una escola amb Ray Zapata, el gimnasta medallista olímpic, a ajudar un nen que estava patint bullying perquè feia un esport que els seus companys ho consideraven femení. Xerrem una hora i mitja i aquell nen va acabar sent l'heroi de l'escola, tots orgullosos de donar-li suport. ¡Ja que em van prohibir anar a més escoles!! Creu que es pot treballar amb gent així?
I va decidir anar-se'n.
Aquella gent només pot ser en llocs que no afectin ningú; ni saben, ni volen saber, són molt envejosos, no tenen empatia... Vaig estar nou mesos i vaig perdre nou quilos. Treballava 14 hores. Considerava que la meva tasca no era anar a les llotges (Bernabéu, Metropolità, Caixa Màgica...). Preferia basar a aquell esport base que necessitava promoció: hoquei femení sub 15 en Alcalá de Henares, cros d'Alcobendas, espeleologia (la primera vegada que acudeix a un dels seus esdeveniments el Director d'Esports de la Comunitat de Madrid), competicions d'esport adaptado,… Tot allà és una deixadesa consentida.
No només em van demostrar sinó que el vaig viure i vaig patir, que no els importava el més mínim el ciutadà (esportistes), i sí el pasturatge, el càrrec i, per descomptat, el sou. Em van oferir continuar en un altre departament i em van dir que la noia que estava en aquell lloc ja la llançarien. Danys col·laterals, van dir. Vaig preferir la segona opció: el meu cessament.
I en les federacions hi ha política.
Claro, els tenen agafades per les subvencions, la majoria d'elles no són capaces de generar ingressos per elles mateixes. A l'esportista li “arriben” engrunes… si li arriben. Li posaré un exemple. Un dia vaig rebre un xaval de MMA, aquell esport que ells denominaven agressiu, de “puntades de peu i cops de puny” però que ara amb la traça de Topuria, és una altra cosa, necessitava 300 euros per anar a l'europeu. Em va dir ‘em queda el meu gos per vendre’. Vaig cridar al subdirector i em va dir que no, que si li ajudàvem vindria tothom. Que per a això estan les federacions (la que ja l'hi havia denegat). No m'ho podia creure. No pots tenir empatia amb un esportista d'alt rendiment que s'ha deixat la vida entrenant per classificar-se? Insisteixo, ells ni ho saben, ni volen saber-ho. Terrible.
I vostè no va trobar aquella empatia ni aquella ajuda quan competia?
La primera vegada que em llancen de l'equip nacional és per demanar: un fisioterapeuta que ens recuperi i que li paguessin el dentista a una companya que necessitava que li traguessin un queixal. Va ser en Seúl’88. Els dic que si no ens el donen me'n vaig de la concentració. Ja que això, no tenia sentit ni humanament ni esportivament parlant, vaig fer la maleta i me'n vaig anar. Rafael Cortés Elvira, per a mi un dels millors Presidents del CSD, va posar el crit al cel, va cridar a la federació i vaig tornar. Si ja el dia a dia era molt difícil com per introduir més qüestions. Les concentracions eren un sense sentit: mals allotjaments, poca i inadequat menjar, desplaçaments impossibles, cap remuneració… i a canvi de què. Cada dia una feia la maleta i deia que se n'anava entre llàgrimes. La companya d'habitació se la desfeia i li deia que aguantés. L'endemà era el mateix, però amb els papers invertits. Ningú no t'anava a trobar a faltar, ja en vindria una altra. Nosaltres érem les nostres pròpies psicòlogues, gairebé metges, nutricionistes… i família.
Vostè va arribar als Jocs de Barcelona i va guanyar l'or encara que el taekwondo fos un esport d'exhibició. Què va guanyar de tot allò?
Barcelona és una ciutat fetitxe per a mi. Allà vaig guanyar el meu primer Mundial, vaig fer les concentracions al CAR de Sant Cugat i vam posar la primera pedra de gairebé tot en el taekwondo. La gent no sabia ni pronunciar-lo. Vam ser pioners i ens convertim en una potència, lluitem molt per allò. Vaig arribar gràcies a la ‘beca Bistuer’. Els meus pares m'ho pagaven tot.
Em van donar 25.000 pessetes (150€) per l'or a Barcelona '92. A més, n'aguantem molts de lletjos al no ser un esport oficial. Un mitjà de comunicació va regalar als olímpics trossos de la bandera gegant utilitzada en la inauguració, però no a nosaltres. Encara que vam estar convidats a aquell acte de lliurament, allà vam saber i ens van prometre que a nosaltres se'ns manaria en un sobre per correu. No va arribar mai. Tampoc no vam ser reconeguts en els lliuraments de les insígnies olímpiques. Això sí, obligacions, com tots.
Coral Bistuer Contra
Algun privilegi haurien de tenir?
Sí, els premis de La Caixa. Es van portar fenomenal amb la Llibreta Campions. Van comptar amb nosaltres, com un més, reconeixent el nostre esforç i dedicació. Al complir 50 anys, ens van donar els diners pactats. Sens dubte, una gran ajuda d'una entitat privada. N'hi va haver altres que es “van posar la medalla”: Llet Pasqual se suposa que t'enviava producte durant un any, SEAT va prometre als ors un coche,… En el nostre cas, van quedar en això, promeses.
Amb tot el que explica, es penedeix d'haver viscut el que va viure?
Al 99% que li preguntis et dirà que tornaria a fer-ho. No vaig sacrificar res perquè volia fer això. Vacances a la platja o estar concentrada? Estar concentrada. El que rebia em compensava. És veritat que deixes de fer altres coses pròpies de l'edat que tens, no ets com la gent normal, però també és veritat que esperes que et passin coses excepcionals. I jo les vaig viure.
Però aquells esportistes que es feien buit en un món professional, amb escassos ajuts en un país poc preparat, havien de renunciar a moltes coses...
Parlaré pel meu esport. Com més difícil ho tenia, si el superava i arribava al podi, qui em dirà que no soc capaç de fer el que em proposi. Vam fer tant amb tan poc... Em considero una dona forta, crec que aquells esportistes érem molt forts, competíem diàriament contra federacions, els nostres dubtes i moltes deficiències. No vaig tenir beques. Em vaig pagar la carrera. Ningú no em va ajudar. Em donaven 3.000 pessetes (18€) si guanyava una medalla d'or i la meva federació et retenia els diners tot el que podia. En vaig veure de tots colors. Un dirigent em va dir una vegada que deixés de demanar ajuda perquè a més era dona. T'imagina això avui? Els avenços d'avui venen del sacrifici d'altres. En l'esport u és el que és perquè ni es pot copiar ni ser fill de. El mateix esport et llança.
I què va pensar l'endemà de retirar-se?
L'angoixa te la causa el ara què? Has començat a entrenar amb 12 anys i et retires amb 30. Tots els teus amics han fet escola, institut, universitat i treballen. Tu eres l'enveja, però ara tots són arquitectes, advocats, lampistes, periodistes o tenen una botiga de flors. I tu què ets? Passes de campiona a excampiona en “la mateixa jugada”. Què passa aquell dia que no t'aixeques a les set i no saps el que has de fer? Cal preparar-se en la pau per a la guerra. Per això cal formar-se, és igual si trigues cinc o deu anys, això ningú no ho pregunta. Si no ho fas vindran moments molt complicats de superar.
Però vostè no ho va ser.
Vaig estudiar Dret. Va ser duríssim. Mentre la meva companya dormia, jo donava cops de cap a la taula. Al retirar-me vaig dir que mai més no donaria una puntada de peu, però als “dos minuts” no entenia la meva vida sense elles. Soc professora i vaig tenir una família que va ser i és un pilar, és la base de l'èxit. Ni institucions ni res. He fet passarel·la, relacions públiques, televisió, ràdio, faig classes de defensa personal a empreses... I tinc diversos gimnasos on soc professora. Vaig voler fer Ciències de l'Activitat Física i l'Esport però en aquell moment tampoc no existien els ajuts, que avui sí que tenen els esportista d'alt rendiment.
És optimista amb què ara aconseguiran aquella compensació?
Sí, perquè som un grup de més de 60 esportistes liderat amb noms com Jordi Sans, Almudena Cid, Fernando Romay, Dori Ruano, Abel Antón, Chema Martínez, Rafa Pascual... Hi ha voluntat, estan fent números perquè som més dels que esperaven. Esperant t'hi pots florir, però van. El que sí que hem de fer entendre al Govern de torn que això no va de dretes ni esquerres, sinó de persones que en van deixar al nostre país a dalt de tot cada un en el seu esport, que vam fer vibrar a generacions i que vam posar Espanya a l'aparador. Va d'esport, d'esportistes i de fer justícia. Va d'aquells que van fer que passéssim com país del “juguem com mai i vam perdre com sempre” al “soc espanyol, a què vols que et guanyi?”.