Nostàlgia de Jerez

Llegeixo al Diario de Jerez que en aquesta ciutat han experimentat amb èxit un sistema natural per rebaixar d’uns quatre o cinc graus les tòrrides temperatures als carrers. No imitaran les immenses bombolles d’aire condicionat de Dubai o Doha, no: han confiat en la parra de tota la vida. Ja hi ha uns quants carrers protegits per les fulles de vinya enfiladissa. Volen emparrar tot el barri vell.

Vista del Gallo Azul y toneles de vino en el centro de Jerez de la Frontera

 

Rocío Ruz/Europa Press

Seria una gran idea, però tindran feina. La part antiga de Jerez és molt extensa. Són carrers no gaire amples, llargs, de vegades ondulats, que formen una trama clara, ampla, uniforme, tan elegant com modesta. Són carrers formats per cases d’una sola planta, màxim dues, emblanquinades i amb els marcs de portes i finestres de color albero, que és el color del terra de les places de toros. Tinc un record molt entranyable d’aquests carrers. Hi vaig passar un any de la meva joventut, quan feia el servei militar, i hi vaig fer molts amics, entre els quals el poeta Alfonso Sánchez Ferrajón, que va morir fa uns anys, i la fotògrafa Marisol Torné, que em van acollir i estimar moltíssim.

El fino és un vi tan bo com enganyós, ja que es beu gelat i entra a traïció

Manava encara l’hereu de Franco, Arias Navarro, un carnisser ploramiques, però Jerez, com tot Espanya, es descordava amb gran divertiment. Hi vaig conèixer cantants de flamenc, señoritos, gitanos, transvestits, sindicalistes, socialistes, andalusistes, catòlics, partidaris de la lluita armada i fins i tot la preciosa filla d’un almirall mallorquí que em parlava en un català deliciós. Ho vaig passar tan bé que no recordo res de la mili, fora dels treballs acadèmics de final de carrera, que mecanografiava amb la màquina d’escriure del jutjat militar on em van destinar.

Lee también

La sargantana i el rossinyol

Antoni Puigverd
Imagen de la lagartija nacida en el Zoo de Barcelona.

Provenen d’aquell any a Jerez la meva afició per l’ensaladilla russa, el plat estiuenc que no falla mai, i la meva admiració pel fino i els altres vins d’aquella terra de color entre groc i cendra, tan secs i bons com enganyosos, ja que es beuen glaçats i passen massa de pressa, a traïció. He tornat a Jerez, que s’ha modernitzat molt i s’ha fet molt de dretes. Per això em plau, i no solament per raons ecològiques, que intentin emparrar els carrers del Jerez antic. No sabria explicar per què, però aquesta arcaica manera de plantar cara a la calor em sembla un bon ­auguri.

Mostrar comentarios
Cargando siguiente contenido...