Trump torna a la càrrega. Després de les cessions de la UE, ara amenaça els que regulin les empreses tecnològiques amb nous aranzels i sancions. Potser es tracta d’un globus sonda, tot i que no sembla que aquest sigui el seu objectiu: aquesta setmana hem vist com passa de les amenaces als actes acomiadant una governadora de la Fed, una cosa que ni els més agosarats imaginaven. Un nou avís a navegants que es pensaven que l’Administració americana bordava molt, però que mossegaria menys.
En tot cas, Von der Leyen té una ocasió d’or per reivindicar-se i intentar mitigar els afronts que ha patit la UE. Perquè el que hem vist supera l’imaginable, fins i tot per al més pessimista: signatura de l’acord comercial UE- EUA en un camp de golf i absurda reunió al despatx oval, en què Trump s’adreça als representants europeus com a mestre de primària impartint la lliçó del dia. I la humiliació no es va acabar aquí: els set regals idèntics per als set assistents, i la visita a l’habitació de les seves gorres van acabar de configurar una insòlita visita.
La defensa de la UE de la seva sobirania davant les tecnològiques dels EUA és fer volar coloms
En vista d’aquests precedents, em sembla que la resposta de la Comissió Europea, defensant la seva sobirania per regular les tecnològiques nord-americanes, no és més que fer volar coloms. Tant de bo no sigui així i, per una vegada, planti cara i es quadri. Però el que ha passat últimament no és per animar ningú: no anticipa res de bo la incapacitat europea de posar fi a la fam a Gaza, l’augment fins al 5% del PIB en despesa militar, els injustos compromisos comercials i les seves addendes (compra d’energia i inversió als EUA) o el fet que siguin els europeus els pagadors de l’ajuda militar americana a Ucraïna (tot apunta que augmentada un 10%).
Ja fa temps que, des d’àmbits diversos, s’alerta de la pèrdua d’empenta econòmica i del deteriorament de la governança europea, expressió d’uns nacionalismes creixents que venen de molt lluny. Un problema que no és nou, tot i que hi ha hagut intents de superar-ho. Va ser així el 2014, amb les temptatives de millora del dictamen Completing Europe’s Economic and Monetary Union dels cinc presidents (Juncker, Tusk, Dijksselbloem, Draghi i Schultz), que assenyalava la feina pendent i les mesures a adoptar, algunes de les quals parcialment reeixides (com la unió bancària). I també al 2017-2018, després del Brexit i el primer Trump, amb l’intent de Merkel de generar un nou impuls de la Unió, tot i que el to de refundació que va emergir llavors s’ha anat esfilagarsant i esvaint. Avui Brussel·les, més que en crisi, recorda aquelles disteses capitals europees del juliol del 1914, poques setmanes abans de l’esclat del conflicte mundial, que magistralment descriu Christopher Clark al seu Sleepwalkers: How Europe went to war in 1914 (2013). Avui el somnambulisme europeu no anticipa una nova guerra. Però sí un pas més en el lent ocàs de la nostra Unió.