Una senyora de Lleó va aparèixer indignada per la tele, durant els incendis d’aquest estiu, reclamant la mateixa ajuda que tenen els catalans.
Una altra andanada i ja en van moltes des de fa anys, dècades...
Potser és per la llengua, per parlar estrany, pel desig de voler que ens entenguin. Potser és per la platja, que sempre genera enveges. Potser és per la feina perquè aquí treballem molt, o això diem. Potser és per la fama d’antipàtics. Potser és per la guerra dels Segadors, per tenir una Verge negra, per l’1 d’octubre o per haver reclamat un Estatut propi. Potser és perquè demanem, encara que sigui el que ens toca. Potser és per tot això junt o per res d’això en particular.
Però deixem-nos d’excuses: als catalans no ens poden ni veure. Ens ve de fa segles. Un corrent subterrani que traspassa generacions i governs, dictadures i democràcies, monarquies i repúbliques. Canvien els discursos, els accents, els governs... però la desconfiança cap tot el que és català és un fil vermell que no es talla mai.
No importa què pensem ni a qui votem, ni si es penja l’estelada al balcó o si s’enganxa una bandera espanyola a la solapa. El català de dretes, d’esquerres, indepe, unionista, culer o perico carrega amb la mateixa etiqueta: la de ser català. I amb això n’hi ha prou.
És com un reflex automàtic. Si alguna cosa s’espatlla, és culpa dels catalans. Si alguna cosa funciona, segur que els catalans han fet trampa. Si es recapta massa, és que s’ho guarden. Si es recapta poc, és que són uns inútils. I si callen, són superbs. I si parlen, pitjor. Per això, quan algú aquí es pregunta què hem fet malament, la resposta és senzilla: néixer catalans. I ja està. Les altres històries són matisos.
Lee tambiénBenvinguts a Vol Aventura
Han passat segles, guerres, constitucions i estatuts. I continuem igual. Així que potser el més assenyat sigui acceptar-ho amb certa sorna: no ens poden ni veure, però tampoc no poden deixar de mirar-nos. I aquí s eguim com el veí que molesta a l’escala... fins que algú el necessita per arreglar la llum. El més sorprenent, en realitat, no és la rancúnia: és que continuem acceptant viure en aquell edifici. O simplement sorprèn que la comunitat de veïns encara no ens hagi expulsat.