La condonació del deute a les autonomies acordat pel Govern central ha suscitat una enorme polèmica. Des d’un punt de vista tècnic, és una iniciativa generadora d’un incentiu pervers, el denominat risc moral. Si les comunitats assumeixen que l’ Estatles rescatarà dels excessos de despesa, els incentius per mantenir la disciplina pressupostària desapareixen. Des del punt de vista polític, es tradueix en una mutualització del deute, perquè aquest no desapareix, sinó que l’assumeixen tots els ciutadans de l’ Estat amb independència de la
gestió bona o dolenta dels governs autonòmics. Això suposa greuges comparatius i conflictes interterritorials lesius per a la convivència i per a l’estabilitat.
Amb independència del que s’ha dit, el problema de fons és l’existència d’un model de finançament autonòmic ple d’inconsistències d’ençà que es va crear que, com era inevitable, s’han agreujat amb el pas del temps. Així, per exemple, la corresponsabilitat fiscal insuficient es tradueix en un desequilibri entre la capacitat de despesa de les comunitats i la d’obtenir ingressos propis per finançar-les. Com que depenen en gran manera de les transferències i la coparticipació en la recaptació estatal, les comunitats autònomes no tenen cap estímul per optimitzar les seves estratègies de despesa ni han d’assumir el cost polític d’augmentar els impostos per finançar-les. A més, la falta de transparència i la complexitat del sistema impedeixen una assignació de responsabilitats clares i, per tant, dificulta la rendició de comptes als ciutadans. En aquest context, cal abordar una revisió profunda del model vigent. La pregunta és què fer?
La resposta és senzilla: les Espanyes han de transitar cap a un model de federalisme competitiu. Cada nivell de govern ha d’exercir els seus poders de forma independent. Les polítiques específiques que una entitat subcentral desenvolupa no han de coincidir amb les d’altres, permetent la creació del marc que s’adapti més bé a les preferències dels seus ciutadans. Si una autonomia és ineficient, la seva pressió fiscal amb relació als serveis que ofereix és excessiva o està hiperintervinguda, corre el risc de perdre població i activitat econòmica, la qual cosa exerceix una pressió natural per millorar-ne la gestió. És el famós aforisme de “votar amb els peus”. I, per cert, l’evidència empírica mostra que aquest sistema té un efecte
positiu i de llarg termini sobre el creixement econòmic. Això implica canvis substancials.
En el pla tributari, al marge de l’opció de crear tributs propis, s’hauria de concedir a les comunitats una autonomia normativa total sobre un percentatge més gran de l’IRPF, 70%-80%. L’ Estat establiria un tram federal uniforme per a tots els contribuents. Les comunitats podrien establir les seves pròpies escales de tipus, deduccions i exempcions sobre el susdit percentatge. En l’impost de societats, l’ Estat mantindria un tipus fix i reduït (10% o 15%) a escala estatal. Però les autonomies podrien establir un tipus addicional sobre els beneficis de les empreses establertes al seu territori. Això obriria la porta a la competència fiscal entre elles per atreure empreses i inversió i per prevenir una fiscalitat massa elevada.
Les Espanyes han de transitar cap a un model de federalisme competitiu, un joc de suma positiva
Aquest model ha d’anar acompanyat de regles fiscals sòlides. Quaranta-nou dels 50 estats dels EUA tenen requisits constitucionals o legals d’equilibri pressupostari. Una obligació similar a les Espanyes, combinada amb l’autonomia tributària descrita, incentivaria la disciplina fiscal; una àncora que obligaria les comunitats a gastar només el que ingressen, excepte en circumstàncies extraordinàries i tipificades. Això prevé l’augment descontrolat del deute públic. Limitant la capacitat de les administracions subcentrals per endeutar-se, s’eviten rescats financers per part de l’Estat, cosa que fomenta la responsabilitat financera i el funcionament correcte de la competència.
Lee también‘II annus triunfalis’
A més a més, igual com als Estats Units, on els estats tenen una àmplia potestat per dissenyar les seves polítiques fiscals i de despesa, les comunitats de les Espanyes podrien triar si volen assumir més competències o no. Aquesta elecció estratègica permetria a cada una d’elles concentrar-se en el que sap fer més bé o en les àrees que considera prioritàries. És l’antítesi del lamentable “cafè per a tothom” de la transició, perquè permet a cadascuna assolir el nivell d’autogovern que vulgui o es consideri capaç de gestionar. La hipotètica asimetria d’aquest enfocament seria voluntària, no imposada.
El federalisme competitiu és un joc de suma positiva. Fomenta la innovació, l’eficiència i el desenvolupament de totes les autonomies tant riques com pobres. Promou que els governs subcentrals competeixin entre si per atreure capital, empreses i talent, la qual cosa pot portar a més eficiència, innovació i creixement econòmic en general. En aquest entorn institucional, les
autonomies menys desenvolupades no esperen simplement transferències del Govern central, sinó que tenen un incentiu per ser proactives en el seu propi desenvolupament.
Finalment, el federalisme competitiu no vol dir una absència de l’ Estat central. El seu paper es transforma de gestor i
executor a garant de la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. La seva funció principal ha de ser l’assegurament de la unitat de mercat, dels serveis públics essencials i de les funcions bàsiques de l’ Estat. De la mateixa manera, el Govern central ha de retenir l’autoritat per definir polítiques d’estabilització macroeconòmica. Enmig de la irracionalitat imperant a les Espanyes, aquest plantejament és viable? Ves a saber, però és el millor per combinar la unitat i la pluralitat de la vella Pell de Brau.