El període 2023-25 s’ha caracteritzat per la continuació del procés d’estatització de l’economia i d’assalt-desmantellament a les institucions de la democràcia liberal iniciat fa set anys, i coronat pel descobriment d’una estructura corrupta incrustada al cor del poder. El balanç triomfal de la seva gestió realitzat pel líder socialista és una tragicòmica ironia i ha de ser analitzat amb un mínim detall.
L’increment del PIB assentat sobre la despesa pública, la immigració i el turisme configuren un model de creixement de baixa qualitat amb productivitat precària. No és casual sinó resultat d’una concepció ideològica incompatible amb una economia capaç de créixer de manera sostinguda, equilibrada i d’elevar el nivell de vida.
Per què? D’entrada, l’obsessió governamental per controlar cada faceta de la vida econòmica ha assolit nivells alarmants, degenerant en un intervencionisme kafkià tan arbitrari com ineficient que ofega la iniciativa privada. Cada decret, cada normativa ha distorsionat el correcte funcionament dels mercats i ha generat una mala assignació dels recursos.
Protesta de jutges i fiscals al juny a Madrid
Amb l’excusa de la justícia social o la protecció dels vulnerables, la despesa pública s’ha disparat en una orgia de clientelisme i malbaratament, finançada a costa dels contribuents. S’ha desfermat una caça de bruixes fiscal que escanya les classes mitjanes i les pimes. Cada pujada d’impostos és un desincentiu a l’estalvi, a la inversió i a la creació d’ocupació.
Per acabar-ho d’adobar, malgrat el brutal augment de la fiscalitat, el deute públic se situa en nivells alarmants i s’ha transformat en una bomba de rellotgeria per a les futures generacions, compromet la sostenibilitat financera de les Espanyes i les situa en una posició molt vulnerable.
Es construeix un Estat de pobres assistits en lloc de ciutadans pròspers, perpetuant la precarietat
La proliferació de subsidis i rendes mínimes enclou una trampa perversa: fomenta la dependència de l’ Estat i desincentiva la recerca de feina. L’ Airef ha assenyalat que l’ingrés mínim vital disminueix la probabilitat de treballar en 3 punts (un 12%) i redueix el nombre de dies treballats en 0,6 mensuals (un 11%). Es construeix un Estat de pobres assistits en lloc de ciutadans pròspers, perpetuant la precarietat sota la falsa aparença de protecció social.
Els últims dos anys han estat testimonis d’un insidiós i calculat deteriorament de les institucions. S’ha emprès una perillosa erosió dels contrapesos i equilibris que sustenten l’ Estat de dret. La politització i l’intent de colonització de les institucions arriben a cotes alarmants, cosa que soscava la confiança ciutadana i deteriora el sistema democràtic.
La degradació del debat públic és un altre senyal d’alarma. El Govern central ha contribuït a un clima de polarització, demonitzant l’oposició i tota veu crítica. La desqualificació sistemàtica, el recurs a la propaganda i la difusió de narratives divisives impedeixen el diàleg constructiu i fracturen la cohesió social. En una democràcia liberal, la diversitat d’idees i el respecte a la dissensió són essencials; la lògica de l’“ells contra nosaltres” asfixia el pluralisme i fomenta la intolerància.
Lee tambiénEspanya, fora del nou full de ruta de l’OTAN
La seguretat jurídica ha estat sistemàticament vulnerada. Canvis sobtats, legislacions ambigües o amb efecte retroactiu i la percepció que els contractes o les regles del joc poden ser alterats a conveniència política han causat desconfiança. Aquesta inestabilitat jurídica no només espanta la inversió i el talent, també crea una profunda incertesa entre els ciutadans.
La qüestió de la propietat privada ha emergit com a punt crític. La retòrica populista que la demonitza i mesures que en limiten l’ús o gaudi, com en el mercat de l’habitatge, representen un atac directe a un fonament bàsic de la llibertat individual i del sistema econòmic. Quan l’ Estat s’arroga el dret de dictar de manera excessiva com es pot disposar dels béns, se soscava l’autonomia personal i s’obre la porta a un control desmesurat.
En síntesi, aquests dos anys de Govern socialista no només han estat un llast per assentar l’economia sobre bases sòlides, sinó que han marcat un perillós retrocés en la qualitat de la democràcia liberal. Es construeix un model que, si no es corregeix, conduirà en el pla polític a un autoritarisme electiu i, pel que fa a l'econòmic, a la decadència.