Com cada estiu la Parca ve afamada i entintada de fum. A vista d’ocell –o millor seria de dron–: una geografia esquitxada de fogueres. Un mapa ja refredat, amb tots els matisos del gris. La Península és un immens paisatge dibuixat al carbonet. El negre esquelet dels arbres. De les alzines i els roures. Pins i oliveres… i una fauna ja impossible d’inventariar. Una cartografia que mai més no serà igual, ni tan sols diferent, no serà.
Com cada estiu, la mà negra d’un déu que ens estima molt poc. O un dimoni. En el fons, els humans no estem fets per sobreposar-nos a les catàstrofes quan en realitat, en la majoria dels casos, som els qui les provoquem. Uns culpables abstractes, o no. Als nostres boscos el foc els ha robat l’ànima i allà han quedat: com un oceà de cendra. Fusta petrificada. Uns punts suspensius. Un futur d’interrogants.
Als nostres boscos el foc els ha robat l’ànima i allà han quedat: com un oceà de cendra
La imatge fixa, en blanc i negre, del bosc cremant és d’una gran bellesa tràgica. El poder hipnòtic del foc. L’aiguafort del drama i la mort, el que Rilke va deixar tan clar en les seves elegies: “Ja que la bellesa no és res sinó el principi del terrible”. El que fins fa molt poc era verdor i vida avui és un panorama fossilitzat. Testimonial. La il·lustració de l’enemistat permanent de la vida i la mort. Diuen que aquesta és la raó de l’art i la ciència i el que els uneix: diferents línies paral·leles que no arriben a tocar-se mai.
Lee tambiénEl teatre grotesc
Amples rius de foc tatuen la Península, la Pell de Brau, la Piel de Toro, un perfil que sempre m’ha fet pensar en un retrat de Cristòfor Colom, no sé, no em facin cas. I darrere de cada flama, una biografia incinerada. Una memòria que només serà això: memòria. I la llàgrima negra de la pena per la pèrdua, per l’herència calcinada, per les arrels a la intempèrie. Per la secreta història particular arrencada als segles. La caixa negra familiar, el solitari testimoni intangible del que un dia van ser records físics, palpables, corporis i dels quals ara només en queda això: el patrimoni espiritual i l’evocació. I la tradició oral. No hi ha marxa enrere. Rellotges congelats en el temps.
I ells? Els polítics? De perfil. Maquillats de preocupació. Tard i malament. Allà enredats en la seva Tomatina particular. Lluitant, actors del teatre grotesc, contra un bronzejat delator. Espollant-se de responsabilitat i prevenció. Res nou. Ignoren que de vegades els gestos, encara que siguin simbòlics, són el preludi d’algun canvi. O d’un inici d’empatia. No és el cas.
Queden, això sí, la solidaritat i l’exemple de la bona gent. Que si no…