D’escorxador a escorxador: Netanyahu demana per a Trump el premi Nobel de la Pau. I Donald, agradablement sorprès, va exclamar: “Wow – així, en ianqui–, no m’ho esperava”. I ja veuran com molt aviat el Detritus Taronja al seu torn sol·licitarà el premi per a Bibi, el seu col·lega de mort i impietat. I de negocis armamentístics. Aquell ésser humà (?) Que mana assassinar altres éssers humans que són a les cues de la gana per ell imposades. Sens dubte acumula mèrits.
Ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha!
Les calaveres de les víctimes d’aquells monstres riuen l’ocurrència. S’aixeca el teló del teatrí grotesc, tràgic, fins i tot procaç: dos personatges, dos egos encabritats, que desafien el món sembrant-lo de cadàvers de nens, dones i vells, davant una platea a què han acostumat, o potser narcotitzat, a sobreviure sense sorpresa. Ni en cadascun de nosaltres ni en qui li correspongui no s’entreveu una possible reacció, ens plana la impotència i la seva ombra. La indiferència induïda? Segurament el món no ha estat mai tan conformat, tan passiu, tan saturat d’horror. Ni l’home, en el fons, tan desenganyat de si mateix. Ni submergit en una nit tan llarga i fosca com la impotència i la paràlisi. I tot i això, en cada noticiari, un estat de xoc. Una estocada fins al pom a l’estómac.
Qui evitarà l’odi nascut de suportar la injustícia, la llarga humiliació, l’èxode i la desraó? Sempre ha estat així: a la caixa negra dels supervivents quedarà, indeleble, l’ombra del sofert. I una acusació permanent. I una cosa pitjor: el desig de recompondre la història. La perversió inútil de la revenja. En suspens, l’avenir dels nostres fills i dels nostres nets.
Aquests personatges de la funció, del drama i de l’immens món grotesc no acabaran la representació sense deixar una terra òrfena de jerarquies, una universitat buida de mestres, una cultura assaltada i sense memòria que no sigui la seva, la
que ells volen. Uns joves sense adolescència. Sense pares, sense mares, sense horitzó. Sense calendari. Amb un desengany prematur.
Bruce, emprenyat
Amb el benentès que amb Putin encara són a temps de nominar-lo per al Nobel de la Pau, que de mereixements no n’hi falten, podrien proposar altres personatges de les seves mateixes característiques o semblants, i així corregir un oblit històric. Premis pòstums del grat de Netanyahu: Idi Amin, Hitler, Suharto, Pinochet, Franco, Pol Pot, Stalin, Mussolini, Videla, Baixar al-Assad, Mao… Qui en dona més? Lentament s’abaixa el teló del teatrí grotesc.