Pot ser que Barcelona sigui la ciutat del món que més va a teràpia. Angoixada per la sensació d’haver mort d’èxit, estressada pels sotracs del conflicte polític i desactivada per la pandèmia, fa anys que la ciutat està tancada dins la consulta del psicoanalista. L’última dècada, la seva obsessió ha estat repensar-se, reactivar-se, rellançar-se, renéixer, repuntar, reiniciar-se, recuperar-se, rearmar-se, reconstruir-se, renovar-se. No hi ha cura que no hagi intentat. No hi ha urbanista global que no hagi estat convidat a donar consells. I no hi ha dubte que no s’hagi plantejat: per què no atraiem més inversions? Per què no tenim alternatives al turisme? Per què cal viatjar per veure bones exposicions? Per què no captem grans esdeveniments? Per què som com som?
Des de qualsevol de les talaies barcelonines s’observen les dinàmiques de la Barcelona d’avui. Per això cal fixar-se en la quantitat de grues, en els creuers amarrats, en el trànsit d’avions o en les capes de verí en suspensió que s’encavalquen amb les diferents coloracions del mar. Són observacions que es tradueixen en dades estadístiques: com més grues, més creixement. Com més avions, més turisme.
Però al centre de la trama urbana emergeix un element amb més valor simbòlic: la Sagrada Família. El 2026, està previst que la basílica arribi al seu cel, cosa que no vol dir que estigui acabada (falta la gran escalinata). Però és evident que l’acabament de la torre de Jesús, agradi o no, serà una fita en la construcció de la ciutat. I si féssim servir aquesta culminació del temple gaudinià com a metàfora d’una Barcelona que ja sap el que vol? No hi ha persona rellevant en qualsevol àmbit que els últims anys no hagi estat convidada a aportar les seves idees per a la ciutat en un fòrum de debat o un think tank . Tothom qui tenia res a dir ho ha pogut dir i algú n’ha pres nota. El que porta a plantejar-se: i si la ciutat ja estigués prou repensada i només calgués aplicar el pla resultant, sense perdre temps autoflagel·lant-se amb greuges o comparacions tedioses?
L’esforç creatiu s’hauria de concentrar en els reptes globals, com el clima, l’habitatge i la pobresa
En aquest context, es poden valorar diferents àmbits. Per exemple, fa una dècada Barcelona no tenia un calendari decent de grans esdeveniments, però alguna cosa es deu d’haver fet bé els últims anys, tant des de la societat civil com des de l’administració, perquè s’hagi dissipat la sensació. Mondiacult, la cerimònia dels Goya, l’inici del Tour, la capitalitat mundial de l’arquitectura o la posada al dia de Montjuïc de cara al centenari del 1929 responen al tipus d’esdeveniments globals que la ciutat ha de ser capaç de fer-se seus.
L’antiga bateria delCarmelés un lloc idoni per veure créixer la Sagrada Família
Continuem. Sovint es comenta que per evitar l’extrema dependència del turisme cal potenciar la investigació i la innovació en l’àmbit científic i tecnològic. Aquest és un repte complex en què entren en joc factors aliens a la ciutat, però és indubtable que ja es disposa dels motors per avançar en aquest sentit. Als que ja hi són, com el Barcelona Supercomputing Center, l’ Icfo o el MWC i l’ ISE, s’afegiran tres macroprojectes: el CaixaResearch Institute, el campus de l’ Antic Mercat del Peix i el nou hospital Clínic.
Tot això, en un renovat clima de pau institucional i política que ha permès la gradual tornada d’algunes de les empreses que van marxar durant el procés independentista i l’aterratge d’altres, com AstraZeneca. Liam Aldous, corresponsal a Madrid de la revista Monocle (que ha triat aquest any Barcelona com a seu de la seva conferència sobre qualitat de vida), esmenta en un article l’encaixada entre Salvador Illai Carles Puigdemont com a mostra d’aquesta tornada des d’un passat inestable.
Potser encara falta perspectiva per veure que ja no tenen sentit el greuge i les comparacions tedioses
I el turisme? Pot lamentar-se que el negoci registri un cert estancament, però també es pot aprofitar la circumstància i subratllar que les mesures restrictives posades en marxa, com ara l’anunci de l’eliminació dels pisos turístics el 2028, el marcatge a Airbnb o la reducció de les terminals de creuers, projecten la imatge d’una ciutat que combat la massificació turística en benefici de la qualitat. I que té un pla.
El turista respectuós, igual que el local, vol una oferta cultural digna. Potser les exposicions del 2026 no seran tan impactants com estan sent les del 2025, però el cert és que, en vista de les programacions teatrals, literàries, de cinema, de música clàssica i popular, d’art analògic i tecnològic o de pensament que proposa aquesta temporada el sector, ningú no pot dir que no trobarà a la ciutat l’exquisidesa que li demana el cos. Tampoc no falten projectes al terreny cultural, com l’ampliació del MNAC i del Macba o la gran biblioteca pública.
Més? La Fira guanya congressos i consolida els de referència amb un gran pavelló de nou encuny que estarà disponible el 2028, mentre la seva principal competidora al sud d’Europa, Madrid, veu escanyat el seu creixement per convertir-se parcialment en un circuit de Fórmula 1.
Menys? Falta ambició per desenvolupar la Barcelona metropolitana, però, compte, no es tracta tant de legislar com de proposar-s’ho. El full de ruta ja existeix: va haver de venir un estrany com la biennal d’art Manifesta per demostrar com es construeix una idea de metròpolis.
Per tot això, no s’han de perdre més energies esbossant un model de ciutat. Ja està dissenyat i remet a Barcelona com a ciutat creativa. Més aviat cal concentrar-se a afrontar les amenaces que pesen sobre totes les ciutats globals i que sovint desborden la capacitat dels ens locals, com són la crisi climàtica, la carestia de l’habitatge, la inseguretat, la desigualtat social o l’auge d’una extrema dreta que ha convertit un fenomen tan urbà com és la immigració en l’origen de tots els mals.
