“És aquesta olor la que em transporta un altre cop allà...”. L’olor és de telers greixats amb oli. També de cotó, potser humit. És una flaire de colònia tèxtil que van ensumar milers i milers de treballadors durant més de cent anys a Catalunya, i és una realitat que ara fa vibrar els narius de Rafael Tarradas Bultó (Barcelona, 1977) i fa que s’expressi d’aquesta manera. Els ecos l’atrapen: la seva família, tant la paterna com la materna, es va dedicar a la indústria del teixit.
L’escriptor es troba a la colònia Vidal, a Puig-reig. És on presenta La protegida (Espasa), una novel·la ambientada en la indústria tèxtil de finals del segle XIX en què, a més d’activar l’olfacte al lector, hi afegeix dosis de disputes, baralles soterrades, odis, sabotatges i assassinats que ensangonen fins a deixar ben xop el cotó que s’hi treballa.
L’autor juga amb la naturalesa amagada dels personatges i amb els contrastos: amor i odi, rics i pobres
1880. Durant les protestes contra l’amo de la fàbrica, el pare de la protagonista, Sara Alcover, mor assassinat. La mirada es fixa sobre Lourdes Bofarull, a qui s’acusa d’ordenar la càrrega policial contra els manifestants. A partir de llavors, a la filla del sindicalista la mou la venjança. Busca una mort en vida. Potser fer que s’arruïni.
El pla pren forma quan, després d’una trobada casual amb Carmen Bofarull, cunyada i sòcia de la Lourdes al capdavant de la colònia, la converteix en la seva protegida. S’endinsa en el taller de disseny. Però a partir d’aquí les seves motivacions es van modulant.
Hi ha intriga. Hi ha dolents, i de moltes menes, alguns canònics, d’altres inesperats. El màxim rival de la Lourdes, Lorenzo Coll, “cavaller a la cara, brivall a l’esquena”, n’és el paradigma. “Volia fer un llibre de gent que amaga coses i que no és la que sembla d’entrada”, explica Tarradas Bultó. Però, entre tanta malícia, a La protegida l’autor fa lloc, a més, a l’amor. De fet, és l’element que sacseja les previsions.
La protegida és la seva cinquena novel·la. Fins ara l’autor ha aconseguit uns 300.000 lectors amb totes elles. Aquesta sobrepassa les 600 pàgines. No cal entrar en pànic, perquè és un llibre “molt fàcil de llegir”, explica Tarradas Bultó. “Escric com parlo, i parlo de manera planera”, afegeix.
A l’autor l’ajuda a emprar aquest llenguatge que sigui un profund coneixedor del marc on es desenvolupa la novel·la. El seu avi patern tenia una filatura a Sant Feliu de Llobregat, i la família materna era propietària d’una fàbrica de grans dimensions a Vilanova i la Geltrú.
Així que la majoria de la informació no procedeix tant de documentació oficial. Tarradas Bultó beu de fonts més properes. “De les cartes de l’àvia Pilar”, per exemple, o “els comptes del tiet Isidro...”. De parlar amb antics treballadors. També d’alguns dels seus amics, fills d’aquells amos d’una indústria tèxtil que es va expandir a la Catalunya rural, a la vora del Llobregat i del Ter, des de la segona meitat del segle XIX. La gratuïtat de l’ús de l’energia hidràulica ho va fer possible. “Fins a 77 colònies tèxtils n’hi va haver, a Catalunya, mentre que a la resta d’Espanya n’hi havia tres o quatre!”, explica apassionadament.
Aquelles colònies cotoneres eren miniciutats. Es nodrien sobretot d’antics treballadors del camp que buscaven una vida millor. Allà la trobaven, perquè l’amo els proporcionava casa, feina, botigues d’on aprovisionar-se de menjar. “Era com avui l’Apple”, diu Tarradas Bultó.
Però també eren llocs que palesaven les grans diferències entre rics i pobres i l’enorme distància entre classes socials, entre burgesia i classe obrera. La protegida dibuixa tots aquests contrastos i n’afegeix entre els personatges: la Sara vol venjança, però en Lucas, el seu millor amic, vol justícia, i la mare de la Sara no vol venjança ni justícia, més aviat que la seva filla faci camí i deixi estar la mort del pare. Diego Bofarull vol ser alguna cosa més que amic de la Sara; ella se sent obligada a ser alguna cosa menys que la seva parella. I, narrativament, la novel·la és tota ella un xoc entre la venjança i l’amor.
Tarradas Bultó es val de tots els contrastos per filar una història amb una olor de colònia que activa i juga amb l’olfacte del lector. Perquè ensumi l’entorn que descriu, però també perquè provi d’avançar-se a la trama i a les maquinacions dels personatges. Malvats, alguns d’ells...
