La tornada a l’escola ja no és el que era. Avui els nens tornen amb motxilles ergonòmiques, tauletes digitals, ampolletes d’acer inoxidable per a l’aigua i sabatilles amb cambres d’aire. A la porta de l’ escola els pares s’acomiaden com si els anessin a embarcar en un vol transoceànic: fotos, abraçades, stories a Instagram....
Els boomers, en canvi, començàvem el curs amb una cartera de cuir dur, més rígida que la nostra pròpia esquena, que feia olor de sabata acabada de comprar i que durava anys, sovint heretada dels germans grans. Dins, un plumier amb una goma Milan Nata que alguns oloràvem a tota hora i una maquineta de fer punta que s’ embussava amb el primer encenall. El luxe més gran era un boli Bic de quatre colors que, amb sort, al cap d’un mes, encara deixava escriure amb tres.
La tornada a l’escola d’abans no era motiu de selfies, era un dia solemne
Les sabatilles eren les que hi havia, generalment de lona blanca, amb la sola tan llisa que patinàvem com en una pista de gel quan plovia. L’entrepà, de pernil salat, nocilla o pa amb xocolata, es guardava en paper de diari i sempre acabava amb les notícies oliades i el pa esclafat. Les escoles tampoc no estaven dissenyades per a la infantesa. Pissarres de guix, pupitres de fusta cruixent i olor de vernís i, sobretot, de por. Perquè l’autoritat del mestre s’imposava a còpia de crits o cops de regla a les mans, un costum impensable avui. Ells manaven, les criatures aguantàvem, i els pares callaven.
Lee tambiénNo ens poden ni veure
La tornada a l’escola d’abans no era motiu de selfies, era un dia solemne. Anàvem amb bata numerada (als Salesians portava el 700) i amb els cabells acabats de tallar “a la cassola”. No, no va ser mai un dia amable.
Avui, en canvi, es viu com un nou començament. Els pares comparteixen grups detestables de WhatsApp convertits en gabinets de crisi, i els nens ignoren que fa unes dècades la tornada a l’escola era una llibreta quadriculada, la bata amb el teu nom brodat per la mare i una bufetada pedagògica si aixecaves massa la veu.
Entre allò i això hi ha un terme mig. Ni els cops de regla ni les motxilles amb wifi; ni la por ni la sobreprotecció. Potser la millor tornada a l’escola sigui la que combini una mica de disciplina d’abans amb una mica d’il·lusió d’avui. Perquè, al final, el que importa no són les carteres ni les tauletes, sinó l’aventura, eterna i repetida, de tornar a començar.