Els dos primers partits de la fase de classificació per al Mundial de l'any que ve als Estats Units, el Canadà i Mèxic resolts amb golejades (0-3 a Bulgària i 0-6 a Turquia) han constatat que Espanya serà entre les grans favorites al títol. Ja no és una quimera una cosa que semblava molt difícil durant anys: valorar si es pot comparar aquest equip amb aquell del millor cicle històric de la roja , el que, liderat primer per Luis Aragonés i després per Del Bosque, va manar al planeta futbol entre el 2008 i el 2012, guanyant dues Eurocopes i un Mundial de manera consecutiva.
No només estem parlant de resultats, que també (27 partits oficials sense perdre), sinó del que és gairebé més important: de sensacions. El joc coral d’ Espanya provoca lloances a tot arreu. Un exemple va ser el segon gol a Konya: el van precedir 75 segons i 66 tocs sense que cap jugador turc pogués olorar de prop la pilota abans que Mikel Merino l’ enviés a la xarxa per marcar el 0-2.
El joc coral d’Espanya la converteix a ulls de la crítica en una de les grans favorites a guanyar el Mundial
La crítica internacional ja es rendeix a aquesta Espanya de Luis de la Fuente. “Una Espanya desencadenada munta un xou a Turquia i col·lecciona gols”, escrivia L’Équipe . “La fúria vermella humilia Montella”, va dir La Gazzetta dello Sport . L’argentí Olé va titular amb “Brutal golejada d’ Espanya”. “Una exhibició”, va ser per a l’anglès The Guardian . A Bola el resumia amb un “ Espanya es passeja a Turquia”.
Luis de la Fuente, un seleccionador de 64 anys que va arribar al càrrec el desembre del 2022 després del mal paper de la roja de Luis Enrique al Mundial de Qatar, ha sabut encertar la barreja perfecta del que ell mateix defineix com “una generació excepcional i insaciable”, un equip ja fet i molt jove, liderat per Lamine Yamal i Pedri, envoltat de futbolistes d’altíssim nivell i entre els millors del món als seus llocs: Nico Williams, Merino, Dean Huijsen, Zubimendi, Marc Cucurella...
Tot això amb una clau que és la base de tot: el col·lectiu preval sobre l’individual. I amb un altre afegit. A De la Fuente els bons jugadors li cauen de les butxaques. A l’equip que va arrasar a Turquia no van ser titulars gent com Rodri (ni més ni menys que l’última Pilota d’ Or), Dani Carvajal, el lesionat Fabián Ruiz (una de les estrelles del PSG), Dani Olmo, Cubarsí, Fermín o David Raya (el porter de l’Arsenal i possiblement el millor de la Premier). Tampoc no eren a la convocatòria futbolistes com Joan Garcia, Yeremi Pino, el lesionat Gavi, Pablo Barrios, Álvaro Carreras o Alejandro Balde.
Si la generació que va guanyar el Mundial del 2010 (els Casillas, Ramos, Piqué, Puyol, Xavi Hernández, Xabi Alonso, Busquets, Iniesta, Cesc, Villa o Torres, entre d’altres) va ser famosa per un estil de joc que es va conèixer com el tiqui-taca, en aquesta el sistema no renuncia a l’elaboració al centre del camp però és més vertical i passa més per extrems ben oberts (Lamine Yamal o Nico Williams), una mica en la línia del futbol d’avui. Ho explicava així De la Fuente després de l’última victòria: “Els donem el sistema perquè estiguin còmodes, perquè tinguin molt clares les idees. Hem de ser prudents perquè una de les claus és que aquest equip té molt de marge de millora i no separarà els peus de terra. No se’ls escaparà l’èxit per vanitat o altivesa”.
El seleccionador turc, l’italià Vincenzo Montella, va comentar la pallissa infligida per Espanya: “Des d’un punt de vista tàctic, aquest partit ni tan sols es pot analitzar. Espanya ha guanyat tots els duels a tot arreu. No ha estat una qüestió de tàctica”.
