Les reflexions sobre l’atractiu de l’estupidesa entre els éssers humans no són noves. Potser aquesta capacitat humana de fer coses meravelloses i extraordinàries, però també estúpides i perilloses, és el que ens caracteritza. El lliure albir ens fa humans.
El teòleg i filòsof Dietrich Bonhoeffer afirma que l’estupidesa, més que el mal, és perillosa perquè paralitza la reflexió moral i crea obediència cega. La seva “teoria de l’estupidesa” alerta sobre com les persones intel·ligents poden cometre atrocitats simplement pel fet de no pensar, com ha passat al llarg de la història. Només l’educació i l’exercici de la raó serien antídots essencials per evitar el desastre.
“L’argument de Bonhoeffer és que l’estupidesa s’hauria de considerar pitjor que el mal. Un idiota poderós causa més mal que una banda de conspiradors maquiavèl·lics. Sabem quan hi ha maldat i podem negar-li poder. Amb els corruptes, els opressors i els sàdics, sabem on ens posicionem. Però l’estupidesa és molt més difícil d’erradicar. Per això és una arma perillosa”, alerta el divulgador filosòfic Jonny Thomson, que dirigeix el popular lloc web Big think.
El més greu és l’ascendència social de l'estupidesa, el predicament i el protagonisme perillós que té
Molt més relaxat, però no per això menys precís i incisiu, llegim Nuevo elogio del imbécil, de l’italià Pino Aprile, com també el cínic, irònic i virtuós tractat Allegro ma non troppo. Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana, de Carlo M. Cipolla. Les dues obres confirmen les sospites dels assenyats: “L’estúpid no només pren decisions que fan mal als altres, sinó també a si mateix”. Però per què és tan atractiva l’estupidesa?
Segurament, és un refugi autocomplaent, una casa segura per protegir les pròpies limitacions i revestir-les de seguretats tan jactancioses com arrogants. Però també és un lloc on la ignorància troba comprensió, col·locació i fins i tot una certa justificació. Es tractaria de la protecció de la ignorància.
Lee tambiénEl futur es bifurca
El més preocupant no és només que l’estupidesa es generalitzi, es delecti o es justifiqui... el més greu és l’ascendència social, el predicament i el protagonisme perillós que té. Fins al punt que ser estúpid i practicar l’estupidesa semblaria no ser un obstacle per a la lluita pel poder, per mantenir-lo o defensar-lo. Aquesta paradoxa del mèrit invers ens ha de posar en alerta. Els estúpids poden governar-nos? La resposta dramàtica és que sí, però el que sabem amb certesa és que les estupideses són realment perilloses i nocives per a la humanitat.
Vivim temps en què l’espessa boira de la perplexitat i la incredulitat ens pot paralitzar i immobilitzar. Cal persistir en l’educació lenta perquè, com recordava Giordano Bruno en un bellíssim passatge del Candelero , tot depèn del primer botó: cordar-lo al trau equivocat significarà, irremeiablement, continuar cometent un error rere l’altre. Podríem viure amb estúpids, però no sobreviurem a les seves equivocacions.