Per als mitòmans de l'atletisme, entre qui m'incloc, sortir a l'hotel Prince, a la badia de Tòquio, és una experiència sensorial.
Per allà va i ve Donavan Brazier, sensacional vuitcentista nord-americà, que és fi i lleuger i camina de puntetes, tot just acaricia la moqueta. El veig deambular per la recepció i penso a demanar-li una autofoto però em despisto per un instant i el fenomen se m'escapa i el deixo estar.
(En el subconscient, encara em balla el record d'aquell tipus que havia anat a sol·licitar-li una autofoto a Andre de Grasse: en resposta, el velocista canadenc li havia enviat a prendre vent...).
Després distinguo a Emmanuel Wanyonyi, l'or olímpic de París 2024. L'home està parat en una cantonada del lobby i aquesta vegada no puc contenir-me i allà que vaig, contra la presa:
-Em permet una foto amb vostè?
-OK, home.
Ens retratem.
I després, agraït com estic, el pregunto:
-Com vostè pot córrer tan de pressa?
-No sé: la feina, suposo que és la feina -em respon, i em despatxa. Entenc que és tímid, un tímid crònic.
(Hores més tard, ja en la nit toquiota, Brazier i Wanyonyi es guanyen la seva plaça per a les semifinals del 800; també passen Mo Attaui, que guanya la seva sèrie en 1m45s23, i el sorprenent David Barroso, un altre guanyador de ronda en el seu debut en l'alta competició internacional, en 1m44s94; la moto Mariano García s'acomiada, quart amb 1m47s09: “Ara em toca pujar-me a la grada i animar als altres”, es resigna al ventre de l'estadi).
Mo Attaui, per davant de Lotti, Arop i Chapple, aquest dimarts en Tokio
Per allà també va i ve Chuso García Bragado, que ja està retirat de l'atletisme però fa unes dècades, el 1993, havia guanyat l'or mundial en els 50 km marxa i que després, durant anys i anys, ha arribat a disputar vuit Jocs Olímpics.
Repeteixo: VUIT Jocs Olímpics.
A la cua de la cafeteria, distinguo a Yulimar Rojas (29), una figura alta i estilosa. I això ja és massa.
Lee tambiénYulimar Rojas: “En Venezuela llevo guardaespaldas”
Balla Yulimar Rojas, un avatar, escolta la música dels auriculars que sempre porta a les temples, i em saluda amablement ja que m'ha reconegut perquè ja hem conversat en altres ocasions. L'observo de prop i sembla una mica nerviosa i és el més normal del món: en unes hores torna a escena, tota una fita per a ella.
Fa un any i mig, mentre s'entrenava amb els seus companys al CAR de Sant Cugat, Yulimar Rojas se trencava el tendó d'Aquiles y així, pràcticament inèdita, ha viscut fins ara.
-Ja va cicatritzar tota la ferida i la cirurgia? -el pregunto.
-Tot està bé.
Yulimar Rojas, en ple vol, aquest dimarts en Tokio
-I com ha canviat la seva vida en aquest temps, des de la lesió?
-Ooooh. He après a mirar-ho tot des d'una altra perspectiva. Crec que he madurat. He modificat els meus valors, veig les coses que són més importants, penso a passar el temps amb els meus, en estar sana i ser feliç. No tot és atletisme.
Lee tambiénQuique Llopis y el arte de disparar al poste
I després es disculpa, “tornem a veure'ns en una estona” em diu, ja té el cafè a la taula. S'asseu tot sol i se submergeix en el seu reggaeton i en els seus pensaments: té que competir vuit hores més tard, avui és un dia clau per a ella.
(...)
Han transcorregut les vuit hores i Yulimar Rojas s'exhibeix en la seva tornada a l'arena.
Surt a l'escenari, saluda a la concurrència que s'agrupa al fossat de salts, en la contrarecta de l'estadi. Es projecta una sola vegada cap endavant. Amb prou feines es compromet durant sis o set segons de concurs.
Hop-hop-hop.
A la primera se'n va fins a 14,49m. Supera la mínima d'accés a la final (estava en 14,35m). Recull els estris i marxa per on ha vingut.
No li afecta l'atmosfera de l'Estadi Nacional del Japó, amb els seus 50.000 curiosos, ni el temps que va viure desconnectada, ni l'eco que de vegades li ressona en l'Aquil·les, un ensurt i un dolor i un desfici que només s'apaga amb el temps.
El dolor s'apagarà, potser, amb un nou títol a la final del triple, dijous vinent, a les 13.55h, hora espanyola. Seria el cinquè, el mai vist en la disciplina, ningú no la va dominar així, cap home, cap dona.
Quina raresa és aquesta dona que un bon dia, quan era una cria, havia enviat un email a Iván Pedroso, el seu tècnic a Guadalajara, per preguntar-li:
-Què he de fer perquè m'entrenis?
(I avui dia, què més sabem de l'atletisme veneçolà?).
