P otser ho vaig llegir a Ways of seeing (Maneres de mirar), aquell guió de John Berger per a la BBC, clàssic imprescindible per als aficionats de l’art. L’autor hi referia la doble disposició que tenim davant d’un dibuix que estem fent. Primer, concentrats en la línia que tracem, ens trobem dins seu. Després, un cop feta, separem el carbonet del full i ens n’allunyem. Sortim del dibuix per guanyar perspectiva sobre el que acabem de fer. En totes les activitats humanes hi ha aquesta doble disposició. Primer, manipulem les coses, i després, observem el conjunt a distància. Som dins i fora. Actor i espectador.
A mi se’m fa molt difícil adquirir perspectiva sobre una cançó que estic component. Per què? Doncs perquè mentre la componc, també l’estic aprenent a cantar! Llavors, per figurar-me com va quedant, l’he de gravar i escoltar-la amb noves orelles, com si no fos cosa meva. La il·lustradora Paula Bonet em va dir que tenia un mirallet al seu estudi, per mirar des de nous punts de vista allò que estava dibuixant.
Mentre Pedri toca, gira, controla o es desplaça, sents que també està reunint informació, notes que adquireix perspectiva
Adquirir noves i millors perspectives sobre el que fan és el talent dels grans artistes. Els grans jugadors de futbol també tenen una manera de veure el joc privilegiada. Saben accedir i guanyar-se la perspectiva idònia sobre la situació del joc en què es troben. Dijous al vespre, més enllà de Joan Garcia i Marcus Rashford, qui va reunir més elogis a les xarxes va ser Pedri. La llegenda del United Paul Scholes, per exemple, sota una foto del canari, va escriure “el meu nou futbolista preferit”.
Tinc la sensació que allò que ens fa badar boca davant el desplegament de les seves evolucions té molt a veure amb la mestria en això que dèiem. La dansa que fa, rodejat d’adversaris, al límit de l’abisme. Com inclina el tronc cap endavant, quan protegeix la pilota, i es gira per seguir donant l’esquena a l’embestida del marcador, mentre recull informació visual de la posició dels companys. Com es perfila per tal que la zona d’on li arriba una passada no li faci perdre de vista allà on la vol enviar. Com decideix quan mantenir-se en curt, per atraure adversaris, i quan avançar a grans gambades, per deixar-los enrere. Com s’entén, es busca i es troba amb De Jong. Com es desespera, quan els companys no han llegit com ell la situació. Com ens recorda Xavi, Iniesta…
Tinc la sensació que tot aquest repertori de solucions als requeriments de la seva posició són fruit de l’assemblatge perfecte d’aquelles dues disposicions. Una mica com passava amb Busquets, mentre Pedri toca, gira, controla o es desplaça, per la manera com posa el cos, sents que també està reunint informació, notes que adquireix perspectiva. És alhora dins i fora. Tota l’estona.