Victoria Szpunberg: “L’humor no és una frivolitat i ajuda a sobreviure al dolor”
Entrevista
La dramaturga ha guanyat el Premi Nacional de literatura dramàtica per ‘L’imperatiu categòric’
La flamant premi Nacional del Ministeri de Cultura davant del Teatre Lliure
Victoria Szpunberg no para de rebre premis per l’obra L’imperatiu categòric, que es va estrenar al Teatre Lliure el 2024. L’últim, el Premio Nacional de literatura dramàtica, del Ministeri de Cultura. Aquest mes de maig va estrenar al TNC La tercera fuga, convertint-se en la primera dona que dirigia una obra pròpia a la sala Gran. Però la dramaturga es rebel·la quan li diuen que és el seu any.
La filòsofa Anna Pagès va escriure a les xarxes: “No és un gran any, és el fruit d’una feina imparable i constant, i difícil! Gran @szpunberg”.
És així. Esclar que és un gran any i que n’estic molt contenta. Però és fruit de molts anys de persistència, una tasca molt difícil que faig des dels vint i pocs anys.
Tot i això, L’imperatiu categòric us està donant moltes alegries, ara amb el premi del ministeri.
Els reconeixements ajuden, són una bona empenta a l’autoestima. Però aquest premi ha estat del tot inesperat. No m’agrada dir que hi ha obres petites i obres grans, però La tercera fuga té molts personatges i m’hi vaig estar molt més temps escrivint, en canvi L’imperatiu categòric només en té dos. Penso que és una obra que connecta profundament amb un batec col·lectiu, amb un conflicte molt present.
L’home fa molts personatges, perquè els homes són rols i ella és individu
Hi ha dos intèrprets, una dona i un home, però l’home fa molts personatges. Està fet expressament?
Sí, està buscat. Primer havia pensat que ella es trobava amb diferents homes i en un moment determinat vaig veure claríssim que havia de ser el mateix actor fent molts personatges. I això s’havia d’evidenciar com a joc teatral. És a dir, que calia explicitar que ella veia tots els homes iguals. Em va semblar un joc interessant des del punt de vista performatiu, que combina amb la part literària.
Molts homes que són un de sol?
L’home es fragmenta i es multiplica i ella té una subjectivitat més profunda. En termes tècnics i dramàtics, els homes són rols i ella és individu. I això sí que m’interessava, perquè és una manera de col·locar-la a ella envoltada per un sistema patriarcal ple de rols, dels quals els homes també són víctimes. Sovint molts homes es veuen obligats a respondre a rols i ella està en caiguda lliure, en una crisi existencial.
Xavi Sáez i Àgatha Roca a 'L´imperatiu categòric', de Victoria Szpunberg
Però sempre amb humor.
Quan escric, m’apareix la ironia, no ho puc evitar. Gairebé és un tret que no és controlable. Molts cops m’he posat com a objectiu escriure una obra només tràgica i després, quan la faig llegir, la gent em diu que li ha fet riure. I quan la poso en escena, els actors tendeixen a jugar amb el sentit de l’humor. Penso que l’humor és una manera de sobreviure al dolor. L’humor no és frivolitat en absolut. Per mi és un tret característic, fins i tot de la meva família. El sentit de l’humor ens ha servit per sobreviure.
Ara que parleu de la família, fa patxoca que una espanyola d’origen argentí guanyi el premi Nacional espanyol amb una obra en català.
La notícia ha arribat fins i tot a l’Argentina. El meu pare era conegut perquè va ser poeta i també va treballar de periodista. I això ha fet que hagin sortit notícies com ara: “La filla d’Alberto Szpunberg, de l’exili al premi Nacional”, un titular que em va enviar una tieta meva. A mi em fa riure, perquè és grandiloqüent, però alhora també m’omple d’orgull. M’hauria agradat que el meu pare ho hagués vist, perquè les hem passat molt putes.
Ara L’imperatiu categòric s’estrena a Madrid en castellà a La Abadía. Sou el mateix equip?
Sí. Va ser un desig que he pogut fer realitat, perquè tenia ganes de fer-la amb Xavi Sáez i Àgata Roca. Només la fem 12 dies per qüestió de calendaris, i ja està tot exhaurit.
M’hauria agradat que el meu pare ho hagués vist, perquè les hem passat molt putes
La traducció és vostra?
L’ha feta la meva filla i jo l’he revisada; la signem les dues. La Sofia té 17 anys, aquest estiu ha treballat de cangur i amb aquesta feina ara s’ha pogut comprar l’iPad, que és el que volia.
Esteu immersa en nous projectes, perquè quan el ministre Urtasun us va trucar per anunciar-vos el premi, éreu en un assaig.
Sí, Contra Antígona, d’Andrea Jiménez. N’he fet la dramatúrgia. De cara a l’any que ve tinc dos projectes meus entre mans, però d’aquests encara no vull avançar res.
I també fareu l’adaptació teatral de la novel·la Permagel, d’Eva Baltasar.
Sí, amb Albert Pijuan. La fem junts i jo la dirigeixo amb Maria Rodríguez a l’ Espai Texas. Ha estat un encàrrec d’Anna Rosa Cisquella, i estic contenta que sigui d’un teatre comercial, m’ha fet il·lusió.
Com encareu l’adaptació?
M’està agradant molt perquè, en principi, soc bastant contrària a fer adaptacions de novel·les. He dit més d’una vegada que no, perquè soc molt militant del llenguatge dels dramaturgs i que els dramaturgs tinguin feina. A més, penso que hem d’estrenar dramaturgs vius. Ja està bé de qüestions tan museístiques o de tornar a les novel·les de sempre i els clàssics. I mira, ara estic fent una adaptació justament d’ Antígona, que en realitat és una versió molt nova, i estic fent una adaptació d’una novel·la, o sigui que m’estic contradient a mi mateixa. Però l’obra de l’Eva Baltasar té un llenguatge que està molt viu. Ella ve de la poesia i té una llengua molt física, molt en moviment. També m’agrada el sentit de l’humor i la protagonista. M’agrada molt compartir processos amb Albert Pijuan. Hem trobat una idea per a la dramatúrgia i ara tot just ens hi posem.
No us falten idees.
Això sí que no, des que tinc ús de raó. La meva filla em diu que estic sempre o amb el mate, o amb l’ordinador, o amb la llibreta. És una manera de viure molt entretinguda.