Enric Juliana escriu que en un discurs recent Alberto Núñez Feijóo anunciava el despertar d’una Europa que deixava de creure “que empobrir-se és bo”, i que potser en un futur pròxim veuríem “menys democràcia i més prosperitat”. No es tracta aquí de criticar Feijóo, sinó de comentar aquesta contraposició entre democràcia i prosperitat que sembla que està en l’aire.
Juliana ens recorda que l’Europa no soviètica nascuda de la guerra es va construir entorn del concepte de prosperitat. L’ús del terme s’ha perdut, però (no figura a la nostra Constitució), escombrat per indicadors com el creixement del producte interior brut, la renda per càpita o la productivitat. Però, per a països com el nostre, aquests són indicadors que cada vegada tenen menys relació amb el que ens interessa mesurar de debò, que és el benestar, no només material, de la nostra societat. Als països molt pobres, el creixement del PIB sol implicar una millora de tots els estrats de la societat: com se sol dir, una marea creixent fa surar tots els vaixells.
Però als nostres països el creixement es distribueix avui de manera molt desigual: mentre la renda dels més rics creix, la de les nostres classes mitjanes es manté constant. D’altra banda, el creixement no té en compte els efectes col·laterals sobre l’entorn. Convindria, doncs, recuperar conceptes menys primitius com a mesura de l’èxit econòmic i social. La prosperitat n’és un.
Què és la prosperitat? És difícil definir-la, però la reconeixes quan la veus. Prenguem el cas de Nova York. Mirant els gratacels, direm que és una ciutat molt rica; tot i això, sabent que quinze mil dels alumnes de les escoles públiques de la ciutat dormen amb les seves famílies al carrer, potser dubtarem de qualificar-la de tan pròspera com Hèlsinki.
El comportament dels polítics europeus justifica un cert tedi i alimenta la temptació autoritària
La prosperitat comprèn la idea de benestar compartit sense diferències extremes en la qualitat de vida dels habitants. Un terme que feia servir ni més ni menys que Deng Xiaoping per referir-se a la societat xinesa a què aspirava es traduïa com a petita prosperitat. Podem provar de capturar la noció amb un vector d’indicadors numèrics, però no hem d’oblidar que se’ns escaparan sempre aspectes qualitatius, que no són els menys importants: el tracte humà, el civisme, el tarannà acollidor o, senzillament, l’alegria. Aquesta dificultat no és una excusa per no intentar-ho, sobretot perquè veiem com l’hàbit de mesurar l’èxit de la política econòmica només per la riquesa i la renda ens porta a una societat inhabitable.
La formació necessària per guiar una societat pel camí de la prosperitat és, naturalment, molt complexa, però per a un futur polític el programa té només una assignatura troncal: trepitjar el carrer, com diu un amic meu. Al carrer hi ha les respostes en un país com el nostre, aquí s’expressen necessitats, anhels i capricis, si un sap escoltar. Una experiència que pot ser traumàtica per a polítics novells en aquest art difícil. El polític en potència no acollirà tots els missatges amb la mateixa simpatia, i de la confrontació d’opinions sorgiran les que avui anomenem esquerres i dretes, totes dues necessàries: els uns seran més compassius, pecant potser de bonisme; els altres, més rigorosos, tendint de vegades a la crueltat. Les polítiques correctes en cada moment sortiran de la col·laboració, no necessàriament amistosa, entre tots dos.
Lee tambiénEls que es queden
Queda per decidir si la recerca de la prosperitat és més fàcil en una democràcia o sota un règim més autoritari. El comportament recent dels representants europeus justifica un cert tedi cap a les dues forces que van construir Europa, la democràcia liberal i la socialdemocràcia, i alimenta la temptació autoritària. Cal recordar, tot i això, que un règim totalitari només té justificació si es tracta del govern dels millors. Tal com estan les coses, m’inclinaria per la democràcia, perquè aquesta ofereix alguna possibilitat, per més remota que sembli, que els nostres governants no siguin sempre els pitjors.