Sense permís d’Amin Maalouf, per encapçalar aquest article he copiat el títol del llibre que l’autor –nascut al Líban i resident a França– va escriure el 1998. Maalouf qüestiona la idea simplista d’identitat com una cosa única o fixa. La identitat de cada persona és complexa i polièdrica, formada per múltiples pertinences a grups diferents. En definitiva, cada persona té la seva identitat pròpia i irrepetible. Maalouf critica la idea d’una identitat prioritària i exclusiva, una reducció perillosa perquè condueix a la confrontació. I és que, malgrat que la identitat té l’aspecte positiu de donar-nos sentit de pertinença, també té aspectes negatius, ja que es pot fer servir com una etiqueta que enfronta: nosaltres i ells. Per això, Maalouf no és partidari de focalitzar en una única identitat, que fàcilment es converteix en bandera que mobilitza passions i odis.
D’altra banda, diu Maalouf: “No se sap mai on acaba la legitima afirmació de la identitat i on es comença a envair els drets dels altres”. Això ho saben bé les dretes, que sempre han posat l’accent en la identitat: nacional, “racial” o religiosa, perquè ha estat una manera de generar drets per a uns mentre se’ls restaven a altres. Vegeu, si no, Feijóo proposant un visat per punts per als immigrants.
El que no és habitual, i no obstant ja fa uns anys que passa, és que certa esquerra s’hagi sentit atreta per la identitat –altres diferents de les de la dreta– quan el que és propi d’aquestes formacions ha estat sempre el bé comú i l’universalisme. Amb aquesta fixació per la identitat, una part de l’esquerra s’ha allunyat de la lluita de classes i la redistribució econòmica que la concernien.
Altres aspectes negatius de la identitat exclusiva i prioritària en què ha caigut aquesta esquerra són el relativisme i la subjectivitat.
El relativisme cultural o moral sosté que no hi ha veritats universals ni criteris objectius vàlids per a tothom, sinó que cada cultura o identitat defineix el seu propi marc de valors. Posem per cas que una determinada cultura –la cultura sempre influeix poderosament en la identitat– té el costum abstrús de casar nenes amb homes grans; bé, doncs, sostenir, al nostre país, que ho hem de respectar perquè pertany a la seva identitat constitueix un exemple no només de relativisme cultural sinó també de greu atemptat contra els drets humans.
És un error veure el feminisme com una política identitària, quan no ho és
I la subjectivitat d’algunes identitats no responen a aspectes externs reconeixibles i mesurables, sinó a sentiments. Per exemple, jo em sento francesa perquè la meva mare ho era, he estat educada en una cultura francesa i fins i tot he viscut anys a França. Tanmateix, naturalment, ningú no pot atorgar-me un passaport francès perquè no he nascut a França ni tinc la nacionalitat francesa.
I aquest exemple, ens porta a una altra qüestió que cal tenir en compte pel que fa a la identitat. I és que no només depèn del que una persona senti com a identitat, sinó del fet que el grup al qual s’adscriu reconegui que hi pertany. Tornant a l’exemple anterior, ningú no em consideraria compresa dins el grup “ciutadania francesa” per més que jo m’hi senti.
Lee tambiénAnalfabetisme funcional
El feminisme és un dels moviments que se citen en molts dels llibres que en els darrers anys s’han publicat, des d’una perspectiva d’esquerres, criticant aquestes polítiques identitàries. Al meu parer, incorren en un error: veure el feminisme com una política identitària, quan no ho és.
El feminisme pretén aconseguir que les dones, que són el 51% de la població, i no un col·lectiu, siguin considerades éssers humans amb els mateixos drets que els homes. Perquè les dones, al llarg dels segles, han estat vistes com a éssers de segona classe pels homes. Serien molts els exemples de misogínia que podria posar, des d’Aristòtil, que jutjava la dona un home defectuós, o Jean-Jacques Rousseau, que pensava que l’educació de les dones havia de passar per fer la vida agradable als homes, fins a Freud que les creia més inclinades a l’enveja, a la gelosia i menys sensibles als interessos de la comunitat.
Les dones, al llarg de la història, han hagut de callar i acatar. La lluita per sortir d’aquest pou i viure en igualtat amb els homes és allò que es coneix com a feminisme. I no, no és una identitat.