Tot el que no té cap ni peus que passa als somnis és susceptible d’aparèixer esquitxat de malabaristes a l’escenari del Liceu del 19 d’octubre al 3 de novembre, quan tingui lloc l’estrena espanyola d’ Akhnaten . Aquesta òpera egípcia que Philip Glass va compondre el 1983 aborda la figura del faraó que fa 3.500 anys va imposar una reforma religiosa: el politeisme s’havia acabat, calia adorar un sol déu, Aten, l’esfera solar, i practicar l’ atenisme. Així Amenhotep IV es va convertir en Akhenaton, “el que agrada a Aten”.
Philip Glass, que ja havia compost Einstein on the beach (sobre Albert Einstein) i Satyagraha (sobre Mahatma Gandhi), completava amb aquesta òpera en tres actes una trilogia sobre la religió, la ciència i la política. Després arribarien The voyage (sobre Colom), Galileo Galilei o The perfect american , dedicada a Walt Disney.
Una de les àries del faraó se sentirà en català: “Ja estic treballant les vocals”, diu el contratenor
El Liceu s’ha proveït per a l’ocasió d’especialistes en Glass: la mestra nord-americana Karen Kamensek, que coneix el geni del minimalisme des dels 19 anys i ja ha dirigit mig centenar de funcions d’ Akhnaten, i el director d’escena britànic Phelim McDermott, que reconeix que hi va haver un moment que va tenir por de quedar encasellat en muntatges glassians, atès que ja és el tercer retrat que fa, després de Gandhi i Disney. Aquesta producció de l’ English National Opera i l’Òpera de Los Angeles arriba per primera vegada al continent europeu.
“No volíem caure en una mala producció d’ Aida amb quilos a sorra escampats, de manera que ho vam convertir en un somni, en la visió que es té de l’antic Egipte des del prisma del colonialisme britànic, perquè era una cosa que no podíem ignorar. Ho tractem com una experiència ritual, no pretén ser un retrat fidel d’aquell temps, sinó una cosa atmosfèrica”, explica McDermott, que adverteix que en una òpera hi ha moments clau de meditació que et proporciona la música, “però en aquesta passa en tota l’òpera”.
L’orquestra –uns 45 músics– prescindeix de violins, per centrar-se en violes, violoncels i contrabaixos, més la percussió i els vents metall, si bé la repetició porta a haver de rellevar els músics abans que es quedin sense alè o amb el braç engarrotat. Vocalment és molt exigent, apunta la mezzo Rihab Chaieb ( Nefertiti), que debuta al Liceu, com Anthony Roth Costanzo ( Akhnaten) i el baix-baríton Zachary James (Escriba), un animal escènic de Broadway i el West End que té un Grammy.
Roth Costanzo, ànima del muntatge (i director de l’ Òpera de Filadèlfia), cantarà en català una ària que sempre fan amb la llengua del lloc: “Ja estic treballant les vocals”, diu. I destaca la personalitat “trans” d’ Akhnaten, que marcava malucs, pits i morrets. “Era un visionari i, quan es va convertir en faraó als 17, va tenir la idea de canviar l’ordre del món, la manera com es respectava les dones o es feia art. Però la qüestió és si era un visionari progressista o un líder fred que destruïa la societat. La gent es pregunta si és que era intersex o es va voler fer així. Des de la meva perspectiva actual, diria que va ser important en la trajectòria de l’experiència trans. Va fer del sol l’únic déu, que no era home ni dona, sinó que se situava entre tots dos”.
El contratenor entra despullat a escena i a tall de promoció ha penjat un vídeo a les xarxes en què es depila –“El borrissol era el dimoni a l’ antic Egipte”– i mostra la cera amb els pèls... Va ser de bon gust? “Els teatres d’òpera continuen mostrant el que creuen que la gent vol veure: velluts i daurats, però el públic va disminuint i cal connectar-hi de manera propera”.
