Pedro Sánchez fa set anys que és president del Govern espanyol, temps més que suficient perquè la seva gestió –o la de qualsevol altre governant longeu– generi crítiques. Ja sigui entre ciutadans progressistes, que al seu dia el van votar i avui se senten decebuts per algunes de les seves polítiques, o pels abusos de certs dirigents del PSOE, com entre els conservadors, que no el votarien ni bojos, perquè consideren un afront intolerable la seva simple existència i no diguem la seva llarga estada a la Moncloa.
En la present circumstància històrica, guanya terreny la idea d’aplicar-li a Sánchez un vot de càstig en les pròximes eleccions. És a dir, una mena de vot que prioritzi perjudicar qui ostenta el poder, ja sigui retirant-li l’habitual suport per lliurar-li a l’adversari, o negant-li com de costum; o bé optant pel vot en blanc o el nul. El PP defensa obertament aquesta estratègia punitiva, fustigant Sánchez cada dia amb tota mena d’acusacions, no sempre fundades i sovint aventurades o, simplement, recargolades. Per la seva banda, Vox lliga el PP juntament amb el PSOE al mateix poltre de càstig, proclamant que cal penalitzar igual els dos partits majoritaris... i impulsar les seves propostes d’ultradreta, donant per fet que són la millor opció per al país.
En aquest moment, som aquí. Però, si parlem de la millor opció per al país, potser és oportú formular dues consideracions.
La primera consideració és que resulta aconsellable distingir entre la possibilitat de tombar un govern i una suposada garantia que la força que el rellevi serà capaç de realitzar una gestió millor. Els que són a l’oposició solen suggerir que una cosa i l’altra estan virtuosament enllaçades. Però això encara s’ha de veure. Un pot destacar insistint en l’insult i la desqualificació, i l’altre atacant drets humans, sense per això acreditar sabers de gran governant. Dit en altres paraules, pretendre que la suposada incompetència d’un president prova les hipotètiques habilitats del cap de l’oposició com a cap de Govern pot ser una cosa corrent en el joc polític. Però no per això hem de descartar que, de fet, se situa en l’esfera del pensament màgic. I potser m’excedeixo al qualificar tal pretensió de pensament.
Els efectes d’un vot de càstig poden anar més enllà del Govern central i afectar bona part dels espanyols
La segona consideració té a veure amb l’extensió final i veritable dels efectes del vot de càstig, que en origen es dirigeix cap a un president i el seu gabinet, per descavalcar-los, però que pot acabar arribant al gruix de la ciutadania. Perquè si el PP, posem per cas, arribés al poder molt condicionat pel suport de Vox, com ja va passar en algunes autonòmiques, el càstig, a més de Sánchez i els seus, podria afectar incomptables ciutadans.
Vull dir que el càstig al president pot comportar, en segona instància, una desacceleració del procés de construcció europea –Abascal titlla els seus defensors de “talibans europeus”–, una pèrdua de drets aconseguits per les dones, una revisió de les polítiques igualitàries i socials, la negació de la crisi climàtica (malgrat les recents calorades de l’estiu) o una criminalització dels immigrants, que els ultres redueixen a la condició d’amenaça a la identitat i la seguretat nacionals. Si això fos així, bona part dels espanyols donats al vot de càstig podrien passar de castigadors a castigats. La resta, a castigats sense més ni més.
Lee tambiénEl cartell de la Diada
Amb una expectativa de vot majoritària per a la ultradreta entre els menors de 35 anys, la probabilitat que un vot de càstig triom-fi a Espanya és alta. Tot això en temps d’ascens global del populisme, liderat per Trump, que a la llum del dia i amb sorprenent impunitat va minant la democràcia mentre exerceix una presidència autoritària, agressiva i reaccionària.
Estic proposant de posar fi a l’alternança en el poder? Nooooo! L’alternança és consubstancial al sistema democràtic, on les lleis ja limiten els mandats electorals. Ha de ser així. Però, si no és demanar massa, que sigui sense perdre drets ni tornar al passat.