El 125è aniversari de l’Espanyol m’acosta a la introspecció i a una emoció intensa. És una part molt important de la meva vida que em va aportar com a persona moltíssimes coses. De molt jove em va acostar a la vida i a les seves responsabilitats quan els meus amics se centraven a treure’s els títols universitaris. Va ser una arribada totalment inesperada, ja que als 23 anys estava a punt de retirar-me per centrar el meu temps en la meva formació personal. Però un lliurament de premis esportius en una discoteca i coincidir momentàniament amb Xabier Azkargorta a la barra va donar lloc al meu fitxatge. La combinació va ser explosiva, la suma de l’ amor de la família Mauri, a qui vaig conèixer en pàrvuls, més la confiança de l’entrenador basc, van tenyir de blanc-i-blau tant el meu cor com la meva ànima.
A més tinc la fortuna que els meus fills, en conviure amb el meu amor pel club, són avui dia potser encara més pericos que jo. I els partits
de l’Espanyol suposen una trobada de convivència i de comunicació entre nosaltres. Curiosament van ser els que em van dir que quan els explico anècdotes de les meves aventures periques no els parlava mai de gols, de jugades, d’èxits esportius. Les meves narracions sempre se circumscriuen a les persones, a la convivència, a la necessitat d’unió en els mals moments, a l’excel·lència de compartir els bons moments. Tot, absolutament tot, gira entorn de l’humà, la comprensió i l’agraïment.
Si t’atreveixes a liderar-nos amb honradesa, no rebràs mai cap retret
Per aquesta raó, no entenc el nostre club com una entitat, sempre ha estat per a mi una comunitat de persones entorn d’uns sentiments. Una comunitat generosa que no ha necessitat grans èxits malgrat tenir una trajectòria històrica com representa fer 125 anys i els anys que hem jugat a Primera Divisió. El club ha estat, és i serà sempre patrimoni dels seus socis. Són ells els que li donen vida amb la seva passió. És cert que això que en part hem considerat suficient ha de fer-nos ser una mica més ambiciosos i estic convençut que ha arribat el moment de ser més valents. El que es viu als voltants de l’estadi abans i després dels partits és magnífic. Els avis amb els nets, famílies com la meva, grups de joves entusiastes, tots ells demostren com batega el nostre cor.
Alan, no tinguis por, perquè si ens demostres, tal com estàs fent, que entens la nostra idiosincràsia i t’atreveixes a liderar-nos amb honradesa, no rebràs mai cap retret. Volem valents a la nostra cúpula. Pensa que jo encara em sento un fracassat per perdre la Copa de la UEFA i baixar a Segona. És una cosa que no he aconseguit perdonar-me i ja no sabré fer-ho. Però, en canvi, l’afició de l’Espanyol sí que a la tornada d’ Alemanya ens va perdonar a tots amb el seu crit “Qué más da, que más da”. Poques vegades a la meva vida he rebut una gratitud d’aquest calibre. Pericos, sou l’hòstia, som-hi.