Aquest últim dissabte d’octubre no els vull donar la tabarra amb els temes de sempre. No els vull parlar de les altes capacitats de Donald Trump per pacificar el planeta Terra. Ni de si a Milei demà se li griparà la motoserra. Si Miriam Nogueras és capaç de somriure quan executa el seu enèsim discurs desafiador. Si Sánchez és incapaç de no serrar la mandíbula quan els seus socis li foten un pal. De si Feijóo no podria assajar cap altra cara quan l’enfoquen després que Sánchez li doni una altra rebolcada. Que enmig d’aquest combat polític improductiu, el preu de l’habitatge continuï disparat, sense solució, sent un dels principals problemes d’aquest sistema rendista capitalista. De la gràcia que té Rosalía per, amb quatre duros i molt d’enginy, muntar-la grossa cada vegada que anuncia alguna cosa del seu nou disc. De si és bo mantenir el canvi horari d’aquesta matinada. De si demà al Bernabéu veurem el Lamine Yamal que enamora.
Avui vull explicar-vos uns fets reals que van tenir lloc divendres passat a la localitat catalana de Lloret de Mar, una població amb més èxit de públic que de crítica, però on els puc garantir que ara a la tardor s’hi està de meravella.
Resulta que teníem concert amb el meu grup, Los Niños Jesús, a la sala Gotham. Després de la prova de so, aquell moment on et jugues que el concert sigui una passada o un calvari i el tècnic de so és l’estrella (en aquest cas, per bé), un dels responsables de la sala ens va portar a sopar a pocs metres d’allà. Restaurant La Brava Steak House, en ple centre de Lloret. Només entrar ja ens vam donar compte que el sopar d’aquella nit no seria el d’un dia qualsevol. I encara desconeixíem el motiu principal. Un local ampli, agradable, ben decorat, que no em vull imaginar com es posa un divendres d’agost, però que un divendres d’octubre tenia només la meitat de les taules ocupades.
Un cambrer amb anys d’ofici, cabell canós, atent, professional, ens va portar les cartes perquè triéssim la carn. Com no podia ser d’una altra manera i com a bon veterà de l’hostaleria, la va acabar elegint ell. I no va fallar. Llom alt curat de Wagyu. Fins fa dos dies no teníem ni idea del que era el Wagyu, i ara totes les carns porten aquest cognom, o en el seu defecte, Black angus. Per què? Ni idea. Però estava molt bona. El vi, espectacular. Brindis. Visca la vida. Que afortunats som. Exaltació de l’amistat.
No era Amy, era una cambrera que canta de manera increïble, Maria Lukhtai, una noia ucraïnesa de 23 anys
I de sobte va començar a sonar Back to black, d’Amy Winehouse. Una cançó que et posa la pell de gallina per massa coses. Després de la introducció, Amy comença a cantar. “He left no time to regret...” No era Amy, era una cambrera, amb un micro sense fils de teleoperadora de Jazztel, plantada al centre del menjador, sola, que cantava per l’Amy d’una manera increïble. Es va fer el silenci, el temps es va parar, pura màgia. Boques obertes, ningú no menjava. Totes les taules pendents d’ella, embadalides, fins a l’ovació final. Era Maria Lukhtai, una noia ucraïnesa de 23 anys que va arribar amb els seus pares fugint de la guerra fa tres anys.
Lee tambiénSuper Trump
Els músics del grup, que són la part bona dels Niños Jesús, van buscar els acords de Back to black. I al cap d’una hora i mitja, la Maria pujava amb nosaltres a l’escenari de la sala Gotham a cantar-la. El públic va embogir. Quin regal. Tant de bo tingui la sort que es mereix. La convidarem al nostre últim concert del 2025, a la sala La Nau de Poblenou, el 30 de novembre. En faig publicitat no perquè vinguin a veure’ns, que també. Igual després de llegir això algun caçatalents la fitxa i acabem fent-li de teloners. No ens importaria. La vida, de vegades, pot ser meravellosa.