El 20 de setembre del 1918 es va denunciar el robatori d’una col·lecció de joies i objectes preciosos de les vitrines del Museu del Prado. Les 46 peces pertanyien al tresor del delfí de França, que Felip V es va emportar a Espanya després d’aconseguir la corona al segle XVIII.
Les investigacions policials van concloure que el lladre, un antic zelador, es va colar per una finestra gràcies a una escala que hi havia al costat d’una de les façanes del magne edifici perquè s’estaven duent a terme unes feines de manteniment. A diferència del cas del Louvre, l’escala no era telescòpica ni mecànica.
Els efectes sostrets componien i componen encara avui –no es va robar tot el tresor i algunes peces van ser recuperades més tard, d’altres no– la col·lecció d’arts decoratives més important del museu. La llista era llarga: gerres, plats, arquetes o safates, totes acuradament tallades en cristall de roca o en àgates, el lapislàtzuli, jaspi o jade, guarnides en or o plata i decorades amb gemmes precioses (robins, diamants, maragdes) o semiprecioses (turqueses, ametistes...).
Igual com el cas del robatori a París, el lladre o lladres es van emportar les peces de l’interior de vitrines blindades. Tot i això, el 1918 no es van fer servir serres ni es van trencar els receptacles: els assaltants no van fer malbé ni van forçar els panys. Tenien còpia de les claus.
Els lladres del Prado, tot i que no van perdre cap peça durant la seva fugida, no només es van emportar objectes decoratius complets, sinó que van arrencar, en molts casos de manera basta, ornaments d’aquests articles com encastos d’or o incrustacions de pedres precioses. Van deixar nombrosos articles grollerament mutilats, alguns dels quals poden veure’s avui dia encara amb aquells buits.
El robatori al Prado també va suposar un cop dur per a la credibilitat del país, com ho ha estat la sostracció de les joies del museu parisenc per a França. Per aquest motiu, les autoritats de l’època van recórrer al comissari Ramón Fernández Luna perquè es fes càrrec de les investigacions. Era un policia que ja havia aconseguit resoldre casos molt complicats i va ser dels primers a incorporar tècniques molt avançades per a l’època com la recollida d’empremtes dactilars. La seva gosadia investigadora li va merèixer llavors el popular sobrenom del Sherlock Holmes espanyol .
La primera xivatada per a la localització dels responsables del robatori va arribar d’un antiquari galerista de dubtosa reputació de Madrid a qui havien fet arribar alguna peça robada del tresor del delfí. Va donar finalment el nom del portador: Rafael Coba, un exvigilant del museu acomiadat diversos mesos abans del robatori i amic del joc i de llançar la casa per la finestra.
En l’ escorcoll de l’habitació que ocupava en una pensió de la capital, es van localitzar alguns objectes del tresor. Mesos després es va aconseguir el seu arrest a Huelva. De les 46 peces robades se’n van recuperar finalment 35.
