Editorials entre bastidors
“El gran editor em va cridar al seu despatx”. En aquella primera frase de Personaje secundario. La oscura trastienda de la edición, ja es nota que, a més d’haver estat editor, Enrique Murillo és un escriptor. Concretament, narrador: sap que un bon relat sempre ha de tenir intriga, encara que sigui imperceptible, com la sal o el llevat a la cuina. I què és la intriga? Una pregunta. Que pot ser molt senzilla (què volia el gran editor?), però suficient per assegurar-se que, per curiositat, continuem llegint. Fet això, ens posa en antecedents. Sobre l’època: 1969, en ple franquisme. Sobre ell mateix: un periodista barceloní de vint-i-cinc anys, intentant mantenir la família (dos fills i un més en camí, en un matrimoni en hores baixes). Sobre l’editor en qüestió: Carlos Barral, un dels més influents del moment. Després d’això torna a la intriga: per a què el cridava?
A Murillo li havien encarregat que opinés sobre el manuscrit d’una novel·la. Va lliurar un informe “lapidàriament negatiu”, diu, ple de “fúria i menyspreu”. Si el gran editor el volia veure, només podia ser per acomiadar-lo... Però s’emportaria dues sorpreses. Una, que Barral estava d’acord amb ell: l’autor del llibre “no és un novel·lista gaire bo”, li va dir, “i aquesta és la seva pitjor novel·la”. La segona va ser fins i tot més gran: “És tan dolenta com dius. Però la publicaré”. Per què? Els he fet mig espòiler; no el faré complet.
Només diré que de Personaje secundario es dedueix que les editorials no publiquen els llibres perquè els semblen bons. O sí, però no és el més fonamental. Compten més altres motius: l’expectativa de vendre, com és lògic (ho recalca Murillo: sense prou vendes, per molta qualitat literària que hi hagi, l’editorial se’n va en orris); l’afinitat ideològica, i que l’autor i l’editor (ho dic en masculí perquè el món que retrata Murillo és d’homes en un 90%) acostumin a anar junts de copes. Barral va al·legar un motiu, amb tota cruesa. Si voleu saber quin, llegiu el llibre.
El retrat que Enrique Murillo pinta del que era la literatura espanyola a finals del franquisme és prou desolador. Novel·les provincianes, costumistes (un tipus de literatura que la generació jove va anomenar, amb menyspreu, “la berza”). O realisme social: “Tota aquella novel·la benintencionada però mal encaminada que va tractar de servir per a una sola cosa, posar fi a la dictadura de Franco”, en paraules de Murillo. O una tendència experimental, pretensiosa i indigesta...
Enrique Murillo pinta un retrat prou desolador de la literatura espanyola a finals del franquisme
Llegir el que s’estava publicant en altres països: la narrativa en llengua anglesa, el boom llatinoamericà... Va permetre a Murillo, com a moltes i molts de nosaltres, explorar altres formes d’escriptura. Jo recordo l’enlluernament que va suposar, just abans o uns anys després de la mort de Franco, descobrir Cortázar, Borges, Vargas Llosa, García Márquez, Cristina Peri Rossi o Felisberto Hernández: una literatura escrita en espanyol, però amb un toc cosmopolita, juganer, fantasiós, o una mestria narrativa, que no trobàvem en un Delibes, un Goytisolo, un García Hortelano.
Murillo ens recorda el seu propi paper impulsant el canvi: com a mà dreta de Jorge Herralde a Anagrama, va apostar decididament per aquest corrent més modern. Se’n sol considerar el text fundacional La verdad sobre el caso Savolta, d’Eduardo Mendoza, publicat (sense la intervenció de Murillo) el 1975. Una novel·la furiosament (i deliciosament) narrativa, amb ingredients periodístics, històrics, detectivescos, i molt sentit de l’humor.
A mi, de tota manera, em sembla que oblidem una altra obra fundacional: la d’Esther Tusquets El mismo mar de todos los veranos (1977), iniciadora d’un corrent que ha tingut, també, moltíssim recorregut, la del relat autobiogràfic intimista, introspectiu, practicat sobretot per dones, centrat en les relacions personals, i amb dones com a protagonistes (el gènere al qual jo mateixa m’adscric).
En qualsevol cas, Enrique Murillo, escriptor notable, editor intel·ligent i càlid, de tracte agradabilíssim, aporta amb aquest llibre, amè, interessant, entretingut, una peça fonamental al puzle de la nostra història cultural de les últimes dècades.