Dijous 13 de novembre, vestíbul de la sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, 21 hores, s’ha estrenat La corona d’espines de Josep Maria de Sagarra. Parla el públic.
...Al principi m’he hagut de concentrar, perquè vens amb el català de TV3 al cap i t’has de situar. Quin prodigi de llengua –fa una editora.
De vegades sembla que ens en donem vergonya, dels nostres clàssics. I són motiu d’orgull –diu el president d’una entitat cultural.
Ens enlluernem amb Shakespeare i no pensem que aquí tenim Sagarra.
Que bo que és, en Sagarra, que bo! –hi torna l’editora.
Teatre ben fet, sense invencions, bons actors, ben dit –afirma un crític.
Heu plorat, consellera? Jo també, soc una tieta... –confessa un home dret i fet.
Ho veus com es pot apujar el nivell del català i no ha pres mal ningú?
Quina llengua més viva, plena d’expressions.
Literatura, llengua, patrimoni.
El text aguanta, de l’any trenta, i aguanta.
A mi m’hi ha faltat un punt, una mica de portar el text cap aquí, no de fer-ne cap versió, però que no acabem fent teatre de museu –analitza un altre crític.
A més és una obra feminista. Parla de l’explotació de les dones.
I poder-la fer al Nacional, amb aquest tros d’escenografia.
Jo la recordava feta per aficionats.
Emoció col·lectiva amb ‘La corona d’espines’ de Sagarra: literatura, llengua, patrimoni
La Gonyalons està meravellosa, superba. L’Abel Folk, impecable.
Els actors joves, que no els tenia vistos, també molt bé. Tots molt bé.
L’hereu s’ha emocionat, heu vist com plorava amb els aplaudiments?
Sap greu que tinguin tan poc paper el Manel Barceló i la Rosa Vila.
L’Oriol Genís, genial, com sempre.
Tots estan la mar de bé, no desentona ningú, i això costa que passi.
I la llengua, quina llengua! (Aquesta frase es repeteix en diferents rotllanes amb variacions.)
Lee tambiénTemporada Alta a Barcelona
Com diuen el vers, eh?, que de vegades ni ho sembla, que sigui vers.
Ningú fa cantarella.
Això és cosa de la direcció, és l’Albertí el que ho sap fer, això.
Aquest teatre que has sentit a casa, que no l’has vist i te’l saps.
Avui teatre del bo, eh? –sentencia una professora de l’Institut del Teatre.
Ha estat una lliçó d’autoestima, una injecció de pa amb tomàquet.
Això ens durarà dies...
