Anna Pàvlovna organitzava vetllades a casa seva per a l’alta societat de Sant Petersburg. Segons la descriu Tolstoi a Guerra i pau , la dama d’honor de l’emperadriu Maria Fiódorovna, dona del tsar Alexandre III, s’escarrassava perquè els grups de convidats mantinguessin una conversa constant. Com Pàvlovna, Ernest Lluch es va passar bona part de la vida unint gent perquè parlés i impulsés projectes que encara perviuen. A Barcelona, a València, a Madrid, a Santander, a Sant Sebastià, a Saragossa, a Maià de Montcal i en altres geografies.
A partir dels anys seixanta, va participar amb Ramon Trias Fargas en treballs sobre la relació entre economia i territori, balances comercials que, a la llarga, mitjançant estudis d’altres economistes, plantejarien la necessitat d’un finançament adequat per als diferents territoris de l’ Estat.
Lluch va plantejar que dialogar, encara que sigui amb les tenebres, no és perdre
Com a investigador de pensament econòmic, Lluch va obrir un forat en els estudis sobre l’austriacisme durant el segle XVIII, ja perduda per als Àustries la guerra de Successió. Des d’aleshores, Joaquim Albareda i altres historiadors han aprofundit en el període. I Lluch, amb Miguel Herrero de Miñón i altres col·legues, també va plantejar propostes per a unes Espanyes diverses, múltiples, no uniformes.
Al ministeri de Sanitat i Consum, entre el 1982 i el 1986, Lluch va impulsar la llei general de Sanitat, un èxit de què avui es beneficien milions de ciutadans que ignoren el nom del promotor. Rebre atenció sanitària presentant una targeta és un èxit majúscul que només els que han nascut amb això poden menysprear.
Lluch va plantejar que dialogar, encara que sigui amb les tenebres, no és perdre. Avui la desaparició d’ETA i la participació de l’esquerra abertzale en la democràcia parlamentària és una victòria com poques, que només desmereixen els que no han viscut els anys de plom.
En la faceta d’articulista, Lluch va plantejar la complexitat d’afrontar la identitat pròpia i de conjugar identitats. També la necessitat d’integrar els nouvinguts. I de proporcionar als seus fills ascensors socials per evitar excloure’ls de l’estructura política i que, ressentits, impulsin partits que neguin fins i tot les mateixes institucions d’autogovern. Reflexions de gran utilitat per al fenomen migratori actual.
Des de la passió i l’optimisme, Lluch va contribuir a canviar la cultura perdedora del barcelonisme, i el seu Barça va aconseguir triomfs futbolístics inimaginables per a una afició resignada a salvar la temporada amb trofeus menys importants o amb victòries de la Lliga contra l’etern rival.
Lluch no era sant ni ho pretenia. Va perdre moltes batalles. I, per descomptat, populars i independentistes, i fins i tot els seus propis socialistes poden criticar algunes de les seves posicions polítiques. Tot i això, tots serien necis si avui, que fa 25 anys que va ser assassinat, no sabessin veure en la seva figura idees que obliguen a repensar-nos.
Una cosa que només els intel·lectuals de pes poden aconseguir.