Zambrocinos del Páramo, a Lleó, té menys de 100 habitants. Cada dimarts rep la visita d'un metge (fins fa poc, senyor Alfredo, que ara se n'ha anat a la capital i ha estat substituït per una jove col·lega). En l'el poble hi ha església i bar, però no súper ni farmàcia. Tampoc banc ni caixer automàtic. Zambrocinos, això sí, té monuments vivents, com Teresa, de 112 anys, i la seva veïna Marina, de 104.
De fet, Teresa Fernández Casado, nascuda el 29 de juliol del 1913, és la persona viva de més edat d'Espanya, encara que el portal internacional Longeviquest otorga erròniament aquell lloc a la catalana Carme Noguera, com han publicat nombrosos mitjans. Aquella fallada no va ser comesa mai pel doctor Manuel de la Peña, que en aquest terreny fa el que feia amb les validacions dels ascensos a l'Everest la nord-americana Elizabeth Hawley.
Lee tambiénEntrevista al doctor De la Peña, autor de 'Guía para vivir sano 120 años' y experto gerontólogo
Teresa viu a la casa en la qual va néixer i que va pertànyer als seus pares, Manuela i Plàcid, llauradors. Va anar a l'escola –un miracle en aquella Espanya– fins als 12 anys, quan va deixar els llibres per les ovelles. Als 17 es va casar amb Julián, sis anys major i que coneixia des de petita. Es van estimar i van ser feliços. Van tenir nou fills; sis sobreviuen: Rosalina (75), Manolita (77), Ausibio (79), Felicísima (81), Amancio (92) i Àngel (93).
L'existència d'aquesta dona és de novel·la, però no d'una de tan trista com Una vida, de Maupassant, un dels personatges secundaris del qual pronuncia una frase lapidària i que justifica el subtítol de l'obra (La humil veritat): “La vie, voyez-vous, ça n'est jamais si bon ni si mauvais qu'on croit”. Teresa i Marina, que passa els estius a la casa del costat, diuen coses semblants: la vida no és ni una vall de llàgrimes ni una festa contínua.
Teresa (a dalt, amb els seus sis fills) a dues festes d'aniversari
Les dues veïnes (216 anys en total) eren fins a como Funes el Memorioso, de Borges. No obliden la seva amistat, però ara van en cadira de rodes i les seves cames ja flaquegen tant com la seva memòria. Teresa viu tot l'any al seu poble (tret d'alguns períodes en la veïna Pobladura de Pelayo García, amb la seva filla Felicísima, o a Lloret, amb Manolita) i anhela que arribi l'estiu perquè torni Marina, que passa els hiverns a Lleó.
“Ai!, com estàs, Teresa?”. “Ai, i tu, com estàs tu, Marina?”, es pregunten quan les seves filles les treuen a la porta de casa i posen juntes les seves cadires de rodes així que refresquen les tardes estivals. Si algun dia una d'elles està moixa i prefereix no sortir, l'altra diu que tampoc no li ve de gust. Malgrat els seus desvaris, Teresa (onze nets, nou besnets i dos rebesnets) no s'ha oblidat mai del seu marit ni de la seva vida en el camp.
Amb un ram, un 29 de julio
De joveneta, mentre llaurava, un dels seus ulls va rebre l'impacte d'un resquill de l'aixada, que l'obliga a utilitzar ulleres. Això i una pastillita per al colesterol” són gairebé tots els seus problemes de salut. Fins als cent anys pràcticament no va trepitjar una consulta mèdica. Amb 103 va tenir un infart i els seus fills es van témer el pitjor... A l'hospital de Lleó li van posar una cànula a la vena obstruïda per eixamplar-la i al tercer dia la van enviar a casa.
El doctor De la Peña (no como Longeviquest) sempre va saber que ella és avui la nostra anciana més gran, encara que ell no comparteix la passió mediàtica pels podis. Els arbres (les persones que en un moment o un altre ostenten un rècord fugaç) no sempre deixen veure el bosc (la longevitat). I Lleó, la terra de Teresa, la constitució de ferro del qual va comprovar in situ aquest expert cardiòleg i estudiós de la longevitat, té 366 centenaris...
La longevidad en los Diálogos de 'Guayana Guardian'
Teresa sempre va tenir una quotidianitat senzilla; humil, diria Maupassant. Va estimar i va ser estimada. El 1936, quan va esclatar la Guerra Civil, va viure el seu pitjor malson. Tenia 23 anys i tres nens (dos, que desgraciadament van morir molt petits, i Àngel, que avui, amb 93 anys, és el fill de més edat d'Espanya amb la mare viva). Malgrat el panorama, el seu marit va ser cridat a files i ella es va veure de sobte sola i a càrrec d'una família nombrosa.
Ha escoltat tantes vegades la història que Rosalina, la petita de la casa, amb 75 anys, la repeteix punt per punt com si la narrés la seva mare. “Dies després que se l'emportessin, llamaron a la porta. Vaig obrir i allà hi havia el vostre pare: 'M'han llicenciat, dona. No he d'enganxar trets', em va dir”. Es van abraçar amb la força del mar i tot va deixar de tenir importància. Els comunicats de guerra, l'incert futur... Es tenien l'un a l'altre.
No us oblideu de posar unes 'gotinas' d'orujo al cafè amb llet”
Després va arribar la dura postguerra i els anys de la gana, que van poder trampejar molt millor que d'altres perquè tenien hort i gallines. Més difícil va ser pair la mort de tres dels seus fills, sobretot la dels dos petits (un per peritonitis), encara que totes les cicatrius fan mal: el 1994 va enviudar i el 2021 va haver d'enterrar també una filla. No té secrets ni regles d'or, però ha ensenyat els seus a viure en pau i tranquilos.
Manolita, de 77 anys, besa la seva mare, de 112
Va ser una gran cuinera, capaç d'improvisar grans plats amb un exigu rebost, recorden Rosalina, Manolita i Ausibio, que s'alternen per cuidar-la en aquest racó de l'Espanya buidada i que caldria començar a anomenar l'Espanya tranquil·la. “Quan es va decretar el confinament per la pandèmia, el dia a dia amb prou feines va canviar per a nosaltres i sortíem al carrer igual: quedàvem deu persones al poble i no ens creuàvem amb ningú”.
S'aixeca a les deu del matí i es fica al llit a les deu de la nit. Dina poc, variat i sa. Esmorza galetes, fruita y llet, però al migdia es pren un cafè i demana que li afegeixin “unes gotinas d'orujo”. També beu un ditet de vi amb els menjars. No li fa por la mort, encara que sí les tempestes. “Enceneu una vela”, prega quan sona un tro. “Així ha estat tota la seva vida”, expliquen els seus hijos. La vie, voyez-vous...
