Aquesta setmana he vist set dels trenta-quatre quadres fermament atribuïts a Johannes Vermeer. He descobert Diana i les seves companyes, que sense cartel·la no hagués endevinat que era obra del mestre holandès. He admirat La lletera, voltada d’observadors embadalits com jo, fixant-me en cada punt de llum, en cada plec blau. He observat El carreró, un dels seus pocs quadres exteriors. He contemplat la Vista de Delft, amb apreciació, però desitjant tornar-me a tancar en una de les dues habitacions on Vermeer va pintar la majoria de les seves obres, repetint mobles, vestuari i joies.
He admirat ‘La lletera’, voltada d’observadors embadalits com jo
M’he begut amb els ulls la Lectora de blau, que obliga a contenir la respiració a aquells que la guaiten, igual que la conté la noia que llegeix davant de la finestra. He esguardat La noia de la perla, que potser és la que més he compadit, condemnada a escodrinyar dia rere dia el clatell d’una fila inacabable de turistes que, en comptes de trobar-li la mirada, li donen l’esquena per fer-se una selfie al seu davant. I he analitzat La carta d’amor intentant desxifrar l’intercanvi d’esguards entre la criada i la senyora de la imatge.
He buscat on són les pintures que em falten. Estan majoritàriament repartides entre Europa i els Estats Units. Però n’hi ha una d’oculta, d’amagada, d’inabastable. El 18 de març del 1990 dos homes disfressats de policies van picar el timbre del Museu Isabella Stewart Gardner de Boston afirmant que responien a una trucada d’emergència. El guarda, saltant-se el protocol de seguretat, els va obrir. Quan li van demanar si hi havia més treballadors al museu, va avisar per walkie-talkie el company. En aquest moment, explica, es va adonar que el bigoti de l’agent més alt semblava de mentida, però ja era massa tard.
Lee tambiénL’oblit
Els lladres van reduir els dos zeladors i els van lligar al soterrani. Durant 81 minuts van robar eclècticament –en una tria que l’FBI avui encara no entén–, i de manera matussera –tallant amb cúter i cargolant les teles–, tretze obres valorades en més de cinc-cents milions de dòlars. Entre diversos Rembrandt, esbossos de Degas i el remat d’una bandera napoleònica, es van endur El concert de Vermeer. Però, tot sigui dit, abans de marxar, van tornar al soterrani i van demanar als guardes si estaven còmodes.