Un de cada tres dels nostres joves reconeix que s’ha autolesionat alguna vegada i el 43% han tingut idees suïcides. Tot i això, el baròmetre Joventut, salut i benestar 2025, publicat dijous, també reflecteix que el 65% afirmen que la seva salut mental és “bona o molt bona”. Una gran majoria confessa haver sentit una solitud no desitjada i això complica encara més les conclusions de l’estudi, que reflecteix clarament una fractura entre la percepció superficial i la realitat emocional profunda.
L’existència premia el fet de tenir-ho tot controlat, estar bé i poder amb tot o gairebé tot. Es continua amagant la vulnerabilitat; tot i això, els joves sembla que han normalitzat l’ansietat o fins i tot l’autolesió com a part del seu dia a dia. Hi ha moltes frases –“pitjor estan els altres” o “no estic tan malament”– que acaben invisibilitzant el seu estat emocional real. Això fa que el veritable perill resideixi en la profunditat i no en la superfície. Encara impera en les nostres creences veure la salut com una cosa física: poder continuar amb les teves obligacions, no estar físicament malalt, encara que emocionalment estiguin trencats.
Una gran majoria dels joves confessen haver sentit una solitud no desitjada
L’estudi revela un augment de la fragilitat emocional dels nostres joves. I això no pot ni ha de ser considerat un problema individual d’una societat que ofereix un futur poc il·luminador amb precarietat, incertesa, hiperestimulació digital, pressió estètica, falta de projecte vital. La pressió per l’estètica ha augmentat, en només un any, del 20% a gairebé el 36%. Els joves no estan cometent cap error, és l’entramat social, digital i econòmic que modela la seva vida i els limita els horitzons d’acció.
Lee tambiénReconciliació o revenja
L’arribada dels xatbots, a més, incrementarà l’aïllament. Això ve de lluny. No neix del no-res. No hem volgut veure la marea de fons: la insatisfacció. Ens estimem més quedar-nos amb la seva resposta –estic bé– sense anar més enllà. Fins que l’esquerda surt i ja no hi ha possibilitat de tapar l’evidència. Cal actuar. Els hem d’ajudar. Estrènyer els vincles, validar el dolor, obrir-se a una societat on se sentin que en formen part. Ajudar-los sense demanar que canviïn ells, sinó preguntar-los què podríem canviar entre tots per sentir-nos profundament sans.