Avui vull fer un suggeriment que és possible que el lector trobi ingenu. Si és així, espero que em disculpi. Sé que vaig a contracorrent.
Durant les últimes setmanes hem seguit amb astorament la vista del cas del fiscal general de l’Estat, un cas que continuarà fent córrer molta tinta per la condemna imposada pel Tribunal Suprem. Caldrà veure l’argumentació de la sentència i dels vots particulars de les dues magistrades discrepants, però la impressió que tot l’assumpte produeix és nefasta. La divisió del tribunal per línies ideològiques fa pensar en una coneguda frase de l’advocat que tant va influir en Donald Trump, Roy Cohn: “No vull saber què diu la llei; vull saber qui és el jutge”. No hi ha dubte que el cas, per les ramificacions polítiques que té, deixarà una ferida profunda en la credibilitat de la justícia.
La transparència és avui un valor molt cotitzat, però en l’àmbit judicial seria millor que no n’hi hagués tanta
Però el meu suggeriment –que, insisteixo, és ben possible que sigui una mica ingenu– no es refereix a aquest cas, sinó que se situa en un pla més general. Hem assumit que qualsevol informació que entra en un jutjat pot acabar als diaris, encara que sigui secreta. Sabem que això no està bé, però ens hi hem resignat. Ho hem vist en aquest cas. Ho veiem cada dos per tres. La justícia és una nau plena de vies d’aigua. Tot el que passa pels tribunals pot ser filtrat.
Aquestes vies d’aigua fan que la navegació sigui molt incerta, ja que dificulten les investigacions, poden provocar la destrucció de proves i condicionen les decisions dels jutges. Molts cops, abans que el jutge dicti sentència l’opinió pública ja s’ha pronunciat, i ho ha fet amb una informació que no sol ser imparcial, sinó filtrada de forma interessada per una de les parts o per algú que vol influir en el cas en una direcció o altra. Sovint, a més, la pena de telenotícies és més dura que la que el jutge aplicarà si considera que hi ha motius per fer-ho.
Aquestes filtracions estan tipificades com a delictes pel Codi Penal. Sovint, els tribunals obren diligències, investiguen, processen gent, però no serveix per a res, o per a molt poc.
Els periodistes tenen el dret de no revelar les seves fonts, un dret protegit per la Constitució. En un procés judicial, entre advocats, fiscals i oficials dels jutjats, el nombre de persones que tenen accés a totes les diligències sempre és alt. Si hi ha acusacions particulars, encara més. Per això, quan una part reservada del sumari apareix publicada resulta molt difícil saber qui l’ha filtrat. El resultat és un dany greu a les persones afectades i –encara més greu– a la justícia com a institució.
Jo vaig viure durant quatre anys al Regne Unit i allà la premsa i els mitjans informen molt bé sobre els assumptes judicials, però no recordo que es publiqués cap filtració de diligències sumarials declarades secretes pel jutge. Sospito que això no és perquè els advocats, els fiscals i el personal dels jutjats siguin més responsables que aquí –la naturalesa humana és la mateixa–, sinó perquè la legislació prohibeix les filtracions de diligències secretes i, a més a més, posa obstacles a la seva difusió per part de la premsa i dels mitjans.
Caldria consultar un expert en dret comparat, però em sembla que aquest és el camí que segueixen els països europeus més seriosos. Sé que a Itàlia es filtra i es publica tot, com aquí. A França, no ho sé. En el cas Pelicot, el més mediàtic dels últims anys, no es va publicar cap filtració. A Alemanya tampoc no es difonen filtracions judicials, i m’imagino que també és perquè hi ha alguna norma que ho impedeix.
El meu suggeriment és el següent: si sabem que les filtracions distorsionen la justícia i vulneren els drets dels ciutadans, ¿no podríem limitar-ne la difusió? Si altres països europeus ho han fet, no podríem, sense retallar la llibertat de premsa –la llibertat de premsa és sagrada–, evitar que les diligències que el jutge declari secretes siguin de domini públic? Si no fos possible publicar les filtracions, l’interès per filtrar res cauria a plom.
Lee tambiénLa deriva autoritària de Trump
La transparència és avui un valor molt cotitzat, amb raó, però en aquest camp potser seria millor que no n’hi hagués tanta. El secret sumarial és una garantia del sistema. Els jutges han de poder treballar sense por de ser manipulats per informacions interessades i poder dictar sentència sense la pressió d’una allau de comentaris i opinions basades en filtracions. Si per motius justificats volen que una part del sumari sigui secreta, ho ha de ser. Si no, la justícia es converteix en un circ i el seu prestigi pot caure gairebé tan baix com ha caigut aquí durant les últimes setmanes.
El Govern central està promovent una profunda –i valenta– reforma de la justícia. Però sobre aquesta qüestió em sembla que no s’està fent res. ¿No ens podríem inspirar en la legislació dels països europeus per impedir la difusió de les filtracions? No es tracta d’obstaculitzar la tasca dels periodistes. La informació lliure és essencial per a l’Estat democràtic. Es tracta d’evitar que les filtracions distorsionin el treball de la justícia i vulnerin drets tan fonamentals dels ciutadans com la presumpció d’innocència i el dret a un judici just.