Les fractures democràtiques més profundes no es produeixen en el soroll dels discursos incendiaris, sinó en el silenci acumulat de les demandes no escoltades. Segons l’informe Enfortir la democràcia millorant la representació de gènere, d’Antonia Ruiz i Pablo Ortiz, basat en els resultats del projecte d’investigació i innovació Untwist, els nous votants dels partits populistes de dretes ( RWPP, en les sigles en anglès) no giren cap a aquests per convicció ideològica, sinó per una frustració acumulada amb els partits tradicionals. Els joves perceben que no entenen els seus problemes quotidians. Així, els joves que van canviar el vot cap a partits populistes de dretes ho van fer com a vot de càstig més que no pas de confiança, no esperant realment solucions millors, sinó per expressar l’enuig.
L’informe revela també que, tant homes com dones, valoren els assoliments del feminisme, però se senten esgotats davant el que perceben com una càrrega desigual d’expectatives i responsabilitats. Aquesta “fatiga d’emancipació” –que afecta especialment les dones de classe treballadora, atrapades entre salaris precaris i responsabilitats familiars impossibles– és una altra de les esquerdes que la política institucional no ha sabut reparar.
Lee tambiénAlgoritmes d’extrema dreta
Comparant els estats d’ànim dels joves europeus amb els joves llatinoamericans, entre els primers predomina la frustració amb els partits tradicionals, més que el rebuig del sistema democràtic. Senten precarietat, però encara conserven l’esperança de poder millorar una mica la seva situació, encara que amb molt esforç. El seu lema seria: “No em representen”. En el cas dels joves llatinoamericans, l’estat d’ànim ve marcat per un pessimisme estructural, ja que la incertesa econòmica és més severa i la majoria pensa que viurà pitjor que els seus pares. La narrativa dominant és: “No confio en les institucions”.
Abordar els problemes concrets, mostrar resultats tangibles o que es reconeguin les diferències d’experiències entre homes i dones joves, sense convertir-les en un conflicte, són algunes de les propostes que es desprenen de l’informe i que es dirigeixen a partits i responsables públics. Si aquests no són capaços d’abordar aquestes demandes amb mesures visibles, continuaran cedint terreny a forces que prometen molt, però que ofereixen poc més que una representació distorsionada des de la ideologia antiliberal.
L’acumulació de decepcions no resoltes és el que erosiona els vincles socials. Per això és més necessari que mai recuperar l’escolta com a pràctica política, construint una nova narrativa democràtica que no es limiti a defensar institucions, sinó que les reimagini al servei dels que, des del desencant, se n’allunyen. Perquè les bretxes no es tanquen amb eslògans ni amb polarització. Es tanquen amb presència, empatia i resposta efectiva. La frustració no és irreversible, però sí que exigeix una altra manera de fer política: més concreta, més humil i més propera.