La ‘movida’ al Madrid DF continua prenent dimensions bíbliques perquè la nostra ciutat- Estat viu en una nostàlgia permanent de “ bipartiditis”. Atrapada mentalment en uns anys 90 que els fan oblidar, entre tantes penes, que tant PSOE com PP treballen ja tècnicament per a Vox. Un follet verd que com més s’eleva la crispació i més disbauxa hi ha en el DF, més electors guanya tan sols posant el cassó. Començant a captar electors socialistes, enfonsant sense miraments el lideratge de Feijóo i provocant ja no només que tots els caucus de la dreta siguin una finalíssima Vox-PP, veient qui puja més en la nit electoral i amb Juanma Moreno perdent l’absoluta a Andalusia, sinó que les madrilenyes del 2027 vagin també exclusivament de la lluita Ayuso-Vox, amb una altra majoria absoluta en perill. És així. El Madrid DF s’aplaudeix d’allò més aquests dies arran d’allò del fiscal, mentre es dispara al peu. La badada estratègica del bipartidisme és molt més gran que la del 2014.
Cal saber llegir el moment. El “coses que passen” de Trump sobre Khashoggi és zeitgeist . També la seva trobada amb Mamdani. Per a mostra un botó. Segueixin el fil: Trump és un convicte. No? Le Pen serà un convicte. I què? Governen o governaran. Com Lula, perquè són estabilitzadors davant els electors com l’alcalde de Nova York. El 23- J va encegar el Madrid DF amb el somni momentani del ressorgir del pes del bipartidisme (65%). Allò va ser un simple miratge que no correlacionava amb el xassís electoral que regia a Espanya des del 2014: any de la irrupció de la nova política i del desprestigi de la vella; any de l’abdicació del rei Joan Carles I i de la fallida de l’ordre autonòmic, any de la caiguda estrepitosa del PSOE-PP a l’entorn del 50% que el legislador, el 1977, no va arribar a preveure mai quan va aprovar la Loreg, abans que la Constitució mateixa.
El Madrid DF s’aplaudeix d’allò més aquests dies arran d’allò del fiscal, mentre es dispara al peu
Aquella Loreg estava pensada, com el conjunt del sistema, perquè el bipartidisme repartís estabilitat a tot arreu. I així va funcionar durant anys amb sumes de PSOE-PP superiors al 80% en més d’una ocasió. Però avui el vell bipartidisme està una altra vegada per sota del 60%, perquè continuem, tretze són tretze, sense resoldre la convivència democràtica i amb les reformes institucionals pendents d’afrontar igual com el 2014 quan van néixer Podem i Cs davant PSOE i PP.
El xassís del multipartidisme es consolida el 2025, perquè al vell bipartidisme només li és donat suport una altra vegada pels més grans, incapaços d’afrontar el malestar i el ressentiment, deixant via lliure a un autoritarisme que està reemplaçant al liberalisme, la socialdemocràcia i, cada vegada més a la plurinacionalitat, com a factor aglutinant del Políedre Espanya.
Sánchez iFeijóoes van reunir el març en la Moncloa
La dreta està molt mobilitzada, perquè sempre ho està. A més, té un motiu per mantenir la tensió: “fer fora Sánchez”. Això li permet que la suma del minvant PP i del creixent Vox asseguri la seva victòria en escons, encara que el PSOE en pugui acabar guanyant unes generals. Però si bé l’objectiu de les dretes (PP i Vox) és fer fora el president, el propòsit estratègic de la dreta autoritària és més gran: volen bloquejar l’aritmètica que es va obrir en el vòrtex del 2014. D’això va tot. Volen mudar el malestar de bloc i impedir l’aritmètica plurinacional en el futur. Portem per això molt de temps avisant que l’estratègia del reagrupament a l’esquerra o la dreta són nostàlgia del passat. El factor autoritari (centralista) només pot ser vençut pel factor plurinacional (perifèric) que no té ningú que el cuidi en el DF.
Abascal, com aviat Kast, com ja ho fa Milei, no ve a reforçar, 50 anys després, cap sistema, menys el règim del 78, que diria Podem abans i Vox avui. L’autoritari a Espanya no ve a consolidar l’ Estat actual. Ho estem veient amb els pressupostos autonòmics. En els pròxims comicis veurem com la puixança imparable de Vox és com l’exprés de mitjanit, que arrossega a la suma del PP i del PSOE, que entretingut en les seves penes, en realitat, no defensa al sistema que diu defensar, després de cinquanta anys de la mort del dictador i de la restauració de la mateixa monarquia. Una setmana més recordem per això que avui encara no hi ha números perquè una Espanya arrossegui a l’altra i al revés. La movida al Madrid DF ha d’arribar a la seva fi! Espanya continua sent el país més fascinant, un estat plurinacional del sud de la UE en espera d’un estabilitzador que vulgui escriure el seu propi vers.