A Menorca, com a tants altres llocs, l’habitatge s’ha convertit en un aparador al qual els residents amb prou feines hi poden treure el nas sense sentir-se expulsats. Els immobles volen, i no sempre cap als qui més els necessiten, sinó cap a compradors estrangers amb butxaca folgada: francesos i polonesos. Enmig d’aquest panorama ressorgeix la permuta immobiliària, una fórmula que sembla rescatada d’una altra època, com si els menorquins haguessin decidit ficar mà al mercat per força: tu em dones la teva casa, jo et dono la meva, i assumpte resolt.
La notícia la va publicar el diari Menorca fa uns dies. Explicaven que són poques operacions, però reveladores. En aquesta illa n’hi ha prou amb un murmuri perquè tothom tombi el cap. Resulta fàcil imaginar l’escena: dues famílies se citen en una cafeteria; comparteixen les esquerdes de les seves vides i de les seves cases com si fossin un mateix problema. “La meva m’ha quedat petita”. “La meva ja no la puc mantenir”. I així, entre confidències i cafès, comença a sorgir la idea d’intercanviar-se l’existència. Els agents immobiliaris han afinat l’orella a aquest rum-rum i ja s’ofereixen a fer de mitjancers.
La crisi de l'habitatge ha ressuscitat la permuta immobiliària
Res d’això no és casual. Vivim un temps en què l’habitatge s’encareix a un ritme molt superior al dels salaris, els tipus d’interès estrenyen l’accés al crèdit i l’oferta disponible, en ciutats dinàmiques o amb un magnetisme particular, ha quedat escanyolida. Per a qui necessita mudar-se –per feina, per circumstàncies familiars o per simple evolució vital–, aquesta alternativa comença a semblar una vàlvula d’escapament assenyada, sempre que es tingui amb què negociar. En aquest país, el 75% de la venda és de reposició.
La permuta té alguna cosa d’acte íntim. Una casa guarda anys, discussions, rialles, records, silencis. En lliurar les claus, un concedeix també un fragment de la seva memòria. Però Menorca ha arribat a un punt en què la nostàlgia ocupa massa espai. Els preus encara més. El troc es converteix així en un pacte entre nàufrags: tu puges a la meva fusta, jo a la teva, i veiem si aconseguim no enfonsar-nos.
Lee tambiénL’herència de Colau
L’intercanvi de béns encaixa en el Codi Civil, però té riscos. Cal revisar càrregues, deutes, hipoteques. Una casa pot ser un poema o un maldecap, i convé saber bé què és abans de firmar. Tot i així, la idea sona temptadora: resoldre dos problemes en una operació i amb una sola firma davant notari.
La ciutadania intenta escapolir-se d’un mercat traïdor que escanya les possibilitats de vida, de manera que busca dreceres per seguir avançant. Gairebé podria semblar un gest romàntic... Si no fos perquè brolla d’una crisi profunda.
