Anomenem surrealisme el moviment artístic i literari que, amb André Breton pel mig, es va oposar al racionalisme i va explorar els somnis, l’inconscient i els automatismes creatius. Ens va costar d’entendre que els seus seguidors entraven en una realitat per sobre de la realitat: surréalité. L’hiperrealisme, en l’escultura i la pintura, pretén un verisme fotogràfic. O sigui, que són dues cares de la mateixa moneda i això d’hiperrealisme surrealista no és un oxímoron, com podria semblar, sinó un mètode crític de creació que crec que és també el que ha seguit el nostre Tribunal Suprem (després del que és bo, ve el millor; del que és superior, el suprem) per condemnar l’ex fiscal general de l’Estat. Com que no soc jurista ni res que s’hi assembli, em permeto criticar els magistrats per haver imposat el principi de la realitat augmentada.
Si a una falsedat es respon amb una nota de premsa explicativa en què es deixen anar coses que haurien de ser secretes, sembla lògic que s’inhabiliti l’autoritat responsable. Fins aquí, hiperrealisme pur. Ara bé, si s’hi posa la lupa amb tals augments, potser es perd la perspectiva i no es veu, per exemple, que les filtracions són moneda corrent als nostres jutjats i que, ves per on, diversos periodistes disposaven del celebèrrim correu molt abans que es trobés en mans del fiscal general. Aquí ja entrem en el camp del surrealisme i se sanciona amb un automatisme i certa voluntat onírica.
Jo pensava que si el fiscal arribava al banc dels acusats, havia de dimitir pel bé de la institució
Al final, la justícia pateix un escarni que potser era inevitable passés el que passés, però la veritat és que la realitat queda retratada en una posició extravagant. Com si patís un excés de realitat i de fantasia alhora.
Llec en la matèria –insisteixo–, al seu dia pensava que, si arribava al banc dels acusats el fiscal general, havia de dimitir ipso facto pel bé de la institució i de les institucions. I que aquell mateix dia podia, jo què sé, denunciar per prevaricació el jutge d’instrucció o posar el crit al cel. Assumir, en definitiva, que una part de la seva actuació era política i que valia més defensar-se públicament i políticament.
Lee también‘Gildas’ i ‘bilbainitos’
Res no m’hauria semblat més realista que acceptar que la política és una cosa i la justícia, una altra. Per bé que es creuin i s’interpel·lin en, aquí sí, un oxímoron permanent.