Darrerament tinc la sensació que, mirem on mirem, la necessitat de canvis és tan imprescindible com l’aire que respirem. Europa, en general, necessita transformar-se. I quan dic Europa, serveix tant per a la UE com per als seus estats i regions, la seva economia, les empreses, les organitzacions i les institucions educatives, les estructures governamentals i administratives i la mentalitat, en general. Érem una referència en coneixement acadèmic, innovació, valors i equilibri entre creixement econòmic i benestar social, una mena de fars de la saviesa i les societats del benestar, que despertava admiració i enveja de la resta del planeta.
En poques dècades, però, hem perdut pes en superioritat acadèmica i en innovació tecnològica i industrial, aportem menys diners al creixement global, les nostres debilitats en defensa han quedat revelades, som una població molt envellida i tenim moltes dificultats per sostenir l’Estat de benestar i els valors que ens han caracteritzat des de després de la Segona Guerra Mundial. Podríem dir que ens assemblem a un club de jubilats que viu de rendes i que aquestes rendes comencen a ser massa justes.
Les noves generacions... Han nascut en una Europa diferent de la dels seus pares.
Vivim en una Europa afeblida que necessita grans canvis
Però els canvis arriben amb una lentitud desesperant. No per manca d’idees –Europa en té moltes–, sinó per una barrera prèvia i decisiva: la cultural. Abans d’avaluar una proposta, la societat la filtra per qui la diu: origen, gènere, edat, to, rol, maneres de ser. La credibilitat no depèn del contingut, sinó de jerarquies invisibles que decideixen qui pot proposar canvis i qui no. Així, la innovació no mor en el pressupost ni en la tècnica: mor en la no-escolta.
La inèrcia europea no és institucional, és humana. Ens fa preferir allò conegut, perpetuar rituals de validació antics i confondre estabilitat amb immobilisme. I és aquí on es frenen les idees que justament necessitem per adaptar-nos a un món que no esperarà.
Lee tambiénEscolteu, jovenets
Sense un treball cultural intern –expandir qui escoltem, qüestionar els biaixos, obrir espai per a perfils que no encaixen en el patró dominant–, les propostes noves es perden en comitès, tràmits i PowerPoints. Les organitzacions i les institucions repeteixen el passat mentre el present canvia a fora. Per això, no només Europa com a entitat política necessita transformar-se. També les seves empreses, administracions i organitzacions, des de Brussel·les fins als ajuntaments. Si cadascuna no revisa els seus propis filtres i maneres d’escoltar, cap reforma estructural no funcionarà.